Prou d’abús

La mort de l’Alan i la més recent mort d’un altre noi, en Diego, per suïcidi degut al “mobbing” al col·legi, ens posa en alerta davant d’un fet poc reconegut: que un de cada cinc nois i noies que es suïciden al nostre país, ho fan per patir un quadre de “mobbing” escolar, ja sigui per part del professorat o pels companys.

Aquest és un problema que, lamentablement, sempre ha existit al nostre sistema escolar, però que només ara es considera un problema. Fins fa relativament poc el sistema escolar acceptava els atacs als alumnes “diferents” com a part de la convivència escolar. Es considerava “normal” que els alumnes més forts i dominants exercissin el seu assetjament sobre els menys agressius o que tenien conductes que eren considerades diferents. Fins i tot moltes vegades eren els mateixos educadors els que permetien o incitaven aquestes accions.

Els que en la infantessa hem patit algun tipus de “mobbing” escolar, sigui per la raó que sigui, sabem el que era en el seu moment la indiferència del professorat o fins i tot la potenciació d’aquestes actituds amb el convenciment que forjaven el caràcter i s’eliminaven les actituds “dèbils”.

Per sort el sistema educatiu ha canviat i existeixen protocols d’actuació contra aquestes situacions. Vivim en una societat civilitzada i ja no podem permetre les actituds de dominació d’auto-denominats líders de pati de col·legi contra els elements que aquest consideri “divergents”. I la infantesa ja no és l’excusa per dir que “son coses de nens”, des de que aquestes actituds poden arribar a dur a un noi o noia a una situació límit com es el suïcidi, s’han de prendre les mesures punitives necessàries.

I, per suposat, la lleu ha de deixar clar que el darrer i més important element per evitar el “mobbing” és el professorat. Es inviable i inaudit que es donin situacions d’assetjament escolar que arribin al suïcidi sense que qui conviu dia a dia amb aquesta situació, el professorat, no ho denunciï i actuï per evitar-ho. Es la seva responsabilitat com a educador i aquesta responsabilitat hauria de tenir una clara atribució legal, incloent la via penal per omissió del deure d’actuació.

Es per tots els Alan i els Diego que pateixen l’infern en el col·legi, pels quals hem de exigir una actuació clara, pels poders públics i per la llei. El col·legi es un lloc per aprendre, no per patir.

Francesc Carol

Llicenciat en Antropologia i Dret

Notícies relacionades