La Guerra de l’Aigua. El dret a una vida digna

Un negoci que mou 400 mil milions de dòlars a l’any, un terç més del que genera la indústria farmacèutica a nivell global. És il·lustratiu el fet que, com molts afirmen, les guerres futures seran provocades per la mancança d’aigua, justament l’última frontera que a les grans multinacionals els queda envair.

Molts us preguntareu, com han arribat tan poques empreses a controlar el mercat mundial de l’aigua? La resposta és senzilla. Molts països subdesenvolupats no tenen els recursos suficients per construir les infraestructures necessàries que facin arribar l’aigua a tots els seus ciutadans. Un drama humà vist tant per institucions financeres com pel Banc Mundial o l’FMI, com per empreses transnacionals, per lucrar-se i augmentar els seus beneficis. D’aquesta manera, als anys 80 i 90, els economistes i analistes del Banc Mundial van traçar una estratègia per solucionar l’accés a l’aigua en aquests països: la privatització.

Com mostra un botó: Bechtel en Cochabamba, Bolívia

La ciutat de Cochabamba, una de les més pobres de Bolívia en aquell moment, deu el seu nom a l’aigua: Kucha Pampa, que en llengua Quechua significa “terreny pantanós”. Encara que sembli paradoxal, la regió patia un greu problema de subministrament d’aigua, especialment als suburbis, on la falta d’aigua potable era una de les primeres causes de mortalitat infantil.

Al 1999, amb poques opcions a favor seu, el govern de Bolívia va posar el sistema públic d’aigua a licitació d’empreses privades. Només una s’hi va presentar.

Aguas del Turani, una nova i misteriosa empresa que forma part del grup Bechtel, transnacional que obté uns ingressos anuals equivalents a dues vegades el PIB i quasi 10 vegades la despesa pública de Bolívia. Una empresa relacionada amb el fenomen conegut com a “portes giratòries” amb el govern nord-americà.

Després d’unes negociacions a porta tancada es va firmar un acord –les clàusules del qual van ser secretes durant molt de temps– pel qual s’atorgava el control de l’aigua per un període de 40 anys i “se li garantia una utilitat mitja del 16% per cadascun dels anys”, que serien finançats mitjançant el cobrament de serveis a les famílies de Cochabamba.

La gota que vessà el got

Passades unes setmanes de prendre el control del sistema d’aigua de la ciutat, l’empresa Bechtel va repartir les noves factures de consum mensual als usuaris. El malestar dels ciutadans va créixer exponencialment al confirmar-se les seves pitjors sospites: les tarifes mensuals de l’aigua s’havien encarit un 50% i en alguns casos més.

Davant d’aquests esdeveniments, la gent va sortir als carrers. La Guerra de l’Aigua va ser iniciada per camperols, als quals posteriorment s’uniren els treballadors de la ciutat, establint una aliança que mai abans s’havia produït. L’anomenada Rebel·lió Unificada es va articular sota el paraigües de La Coordinadora por la Defensa del Agua y la Vida.

Els primers intents d’enderrocar l’acord Bechtel van consistir en un bloqueig hermètic, total i indefinit de la ciutat. Suspensió del transport públic, barricades casolanes a tots els accessos, aeroports clausurats i milers de manifestants als carrers. Cochabamba estava experimentant una cosa que mai s’havia vist.

Al tercer dia de bloqueig es va arribar a un acord entre la coordinadora i el govern però, aquest últim, en una mostra d’ostentació i de força, va escollir un camí estratègicament erroni. El quart dia de revolta els cochabambinos es van despertar amb la presència de més de 1.000 policies fortament armats que ocupaven el centre de la ciutat. Per al poble de Cochabamba, inclosos els que ni simpatitzaven amb la revolta, la invasió de la policia provinent de tot el país era comparable a una declaració de guerra contra ells. El govern no només rebutjava anular l’augment de les tarifes sinó que ara defenia l’acord amb Bechtel amb gas lacrimogen i pistoles. El suport públic de la coordinadora va pujar considerablement.

Durant dies, la ciutat es va convertir en una zona de guerra. D’una banda, policia i militars; d’altra, camperols, obrers i estudiants amb el suport de ciutadans de classe mitjana que treien de les seves cases perols de menjar per als manifestants. En aquell moment, apareix un nou actor al conflicte, els productors de coca del Chapare, encapçalats pel seu líder Evo Morales.

La revolta, liderada ara pel qui seria el futur president del país, va acabar amb la detenció de 17 dirigents de la coordinadora i les seves famílies, que van ser empresonats en una de les selves més remotes del país. Es van suspendre els drets constitucionals; es va declarar el toc de queda i es va imposar la prohibició de realitzar reunions. L’exèrcit va suspendre el funcionament de les estacions de ràdio i televisió, i es va tallar l’electricitat a un ampli sector de la ciutat. La reacció del poble va ser ràpida i contundent. El conflicte va esclatar quan els manifestants van incendiar un edifici buit del govern i la policia va canviar les seves dotacions de gas lacrimogen per munició de combat. Abans de migdia les càmeres de televisió van captar com un capità de l’exèrcit disparava contra els manifestants i matava un jove desarmat de 17 anys.

Els bloquejos i la forta pressió dels manifestants va obligar finalment als funcionaris de Bechtel a fugir del país en avió. El govern bolivià va declarar l’anul·lació del contracte. El poble havia guanyat.

Les claus del conflicte

Per poder interpretar i analitzar el conflicte viscut a principis de segle en Cochabamba, és de compliment obligatori centrar-se en dos factors polític-socials lligats a la història més recent del país. Els esdeveniments que van tenir lloc l’any 2000 partiren d’un passat comú i suposaren un canvi tant en l’àmbit nacional com en l’internacional. Possiblement, cap dels ciutadans que es manifestaven fa 15 anys als carrers de Cochabamba podia imaginar els canvis polítics que va suposar aquella revolta per al seu país.

Centrant-nos en el passat, l’encoratjament i la indignació de la població es devia, en gran part, al que ells veien com un fracàs total de les institucions locals que, suposadament, havien de defensar els interessos i serveis públics. D’aquesta manera, davant la passivitat de l’administració, van ser els mateixos ciutadans els qui havien construït amb les seves pròpies mans un sistema d’aigües per abastir la població.

Un altre factor important que també es trobava darrere de les protestes dels ciutadans era la successió de dictadures i governs militars que han governat al país amb mà dura durant anys. En aquell moment el president era Hugo Banzer Suárez, elegit tres anys abans amb només el 22% dels vots. Tot i això, el fet més destacat del General Banzer era que ja havia governat el país entre 1971 i 1978 gràcies a un cop d’estat que va instaurar una dictadura militar que conduïa el país amb mà de ferro.

Segons diverses fonts consultades, La Guerra de l’Aigua representa l’inici d’una crisi política i econòmica que va concloure anys després amb la caiguda d’un règim i el naixement d’un nou model polític.

En primer lloc, durant quasi dues dècades, l’economia boliviana havia estat sota el domini del Consens de Washington, que implantava les polítiques neoliberals dictades pel Banc Mundial i l’FMI. Un dels principals impactes del conflicte en la política boliviana va sorgir quan Evo Morales, dirigent cocaler líder de la revolta, va guanyar les eleccions presidencials del país. Votar per Evo Morales significava expressar a les urnes el que el poble havia expressat als carrers de Cochabamba anys enrere.

D’aquesta manera, La Guerra de l’Aigua va aconseguir desbaratar els ciments de tots aquells criteris econòmics i polítics externs que governaven el país.

Finalment, les repercussions del conflicte van creuar les fronteres del país llatinoamericà. La gestió pública de l’aigua va entrar a formar part de l’agenda internacional, fet que ha forçat un debat més ampli sobre el tema. D’aquesta forma, La Guerra de l’Aigua va suposar un precedent a nivell internacional, i va crear un abans i un després en la història de Bolívia.

Gràfic, font: PSIRU 2002. Foto: Tom Kruse

Espai Món, divulgació política pel canvi

Notícies relacionades