Un ahir que ens és present

Fa uns dies va caure a les meves mans el llibre La Comuna de París de la Lousie Michel.

En el moment en que vaig compar aquest assaig no era conscient del que em trobaria amb un relat, que malgrat haver estat escrit fa més de 140 anys seguiria sent tant actual. Així que podríem dir que llegir-lo, en aquest precís moment en què Catalunya sembla que està encarant un dels moments més importants en la seva història recent, és una espècie de casualitat màgica.

L’autora és una anarquista que va néixer el 1830 a França fruit d’una relació extramatrimonial entre un terratinent i una de les seves criades. Els seus avis paterns van fer-se càrrec de la petita i gràcies això, malgrat ser una filla il·legítima, va tenir la sort de rebre una educació de qualitat en el si d’una família molt progressista que defensava els ideals republicans. Això va fer que la política formés part de la seva vida ja des de ben d’hora.

La Lousie no només va ser una important anarquista, també va ser una de les figures clau en la Comuna de París. Al llarg de la seva vida va treballar principalment com a professora, però també va escriure poemes, llibres… Sota la meva perspectiva Lousie Michel, com a figura pública, era important en dues esferes, que en alguns casos, estan tant estretament connectades que és fins i tot difícil diferenciar-les. Parlo de la seva feina com a educadora i del seu paper com a activista en els moviments transformadors que va viure França i, més concretament, París.

Malgrat que la vida d’aquesta anarquista francesa és, com a mínim, interessant, no estem aquí per a escriure’n una biografia, sinó per centrar-nos en la seva versió dels fets en la construcció de la Comuna de París i el paper que hi van jugar les dones.

Jo sóc de ciència i utilitzo aquesta excusa per a justificar la meva ignorància pel que fa a temes històrics, així que fem memòria tots junts per situar-nos:

A finals del 1870, enmig de la guerra francoprussiana, Napoleó III (nebot de Napoleó Bonaparte) és capturat, això marca el final del II Imperi francès. Dos dies després d’aquest fet es va declarar la Tercera República. El govern provisional de la Tercera República va capitular davant l’exercit prussià.

En aquest context el poble de París, que s’oposava a la rendició, es va revelar i organitzar i per impedir que la ciutat caigués en mans de l’exercit prussià. Els ciutadans s’associen i s’autogestionen per barris, i socialistes, internacionalistes, proletaris, aturats… surten als carrers a defensar la ciutat. D’aquí neix la Comuna de París.

Reivindicaven que en la transició d’Imperi a República l’únic que havia canviat era el nom, però que el sistema, l’estructura de l’estat era la mateixa i no responia a la voluntat del poble.

Us sona? Doncs les similituds no s’acaben aquí. Gràcies a la pressió de la Comuna, el Govern va traslladar-se a Versalles. Els manifestos i comunicats que reprodueix Luoise Michel en el seu llibre podem veure com els de Versalles es van dedicar a desacreditar el moviment acusant-los de sedición, d’actuar des de la il·legalitat, de ser un moviment tumultuoso, d’estar manipulant al poble, van il·legalitzar votacions, el banc va retirar la major part del seu capital fora de París. Van il·legalitzar votacions i van reprimir el poble per la força.

Es un duelo a muerte entre nosotros y la ley: la ley sucumbirá, porque es mala. Si en el 68, cuando eramos un pequeño numero, no lograsteis matarnos, ¿creéis poder hacerlo, ahora que somos miles? Podéis golpear a los hombres, pero no acabaréis con la idea, porque la idea sobrevive a cualquier clase de persecución.” Louise Michel

En aquest llibre no només veiem que les estratègies que adopten aquells que no volen escoltar ni dialogar no han canviat en més de 140 anys, sinó que el punt de vista de l’autora resulta imprescindible per entendre que la revolució era també cosa de dones.

Com bé sabem la història l’escriuen els vencedors, i en qüestions de gènere els homes s’alcen com a triomfadors absoluts. Per tant té certa lògica que les poques dones que reconeixem com a figures clau en la història es vegin com a excepcions, casos aïllats enmig d’una multitud uniformement masculina. I sovint sembla que el simple fet de ser dona i destacar enmig d’aquestes masses abstractes i homogènies d’homes, ja és en si un mèrit, restant així importància a les seves aportacions.

Virginia Woolf va dir que la guerra era cosa d’homes i, pel mateix preu, ens han fet creure que la revolució també. Però Lousie Michel ens parla d’un revolució on la presència de les dones, a les bases, treballant de forma anònima, era norma. Una revolució on les dones s’organitzaven en espais no mixtes, com les petrolieres, dones que surten al carrer, agafen armes, ocupen barricades, lideren... Dones que, en definitiva, lluitaven colze a colze amb els seus companys.

La revolució de la Comuna de París és només un dels exemples que ens ajuda a veure que, actualment, no estem inventant res de nou. La història és cíclica i sembla que el motor que la mou és la lluita de poder entre opressors i oprimits. Podem estar segurs per tant que aquesta no serà la última revolució que veurà el nostre territori. Aquests moments crucials marquen un abans i un després en la història, actuen com a punts d’inflexió i ens ajuden a avançar com a societat, deixant-nos una mica més a prop dels nostres ideals. Que la utopia serveix per avançar, abans que Galeano, ja ho deia la pròpia Louise:

Duras son las etapas, mas no serán eternas; lo eterno es el progreso, que fija en el horizonte un nuevo ideal, cuando se ha aclanzado el que en la víspera se antojaba utopía.

El dubte que ens queda ara per resoldre és d’aquí centenars d’anys, quan es recordin els esdeveniments que estem vivint, on estaran les dones? Veuran les persones en un futur, com veig jo, totes les dones que encapçalen manifestacions? Que dinamitzen assemblees? Que s’autoorganitzen? Que lideren actes? Veuran els milers de dones que han pres el carrer? Quedaran invisibilitzades en un mar indistintament masculí? És aquesta una de les parts de la història que volem seguir repetint?

Carlota Picanyol, militant de la CUP Sant Cugat

Categoria: 

Notícies relacionades