Sóc jo

Avui estava pensant en que he passat força temps utilitzant la meva patologia com a motor de “fre” en la meva vida personal.

Un dia, avorrida i distreta, caminant per qualsevol part, vaig veure la meva ombra i en aquell instant vaig caure en que ell sempre hi era (excepte al migdia, jeje), llavors em vaig dir: “El meu trastorn és com la meva ombra, està amb mi sempre i quan jo vull i si així ho decideixo, sempre m’acompanyarà i espero que sense fer-me mal”.

TAMBÉ vaig descobrir que: “PODIA SER LA MEVA AMIGA” i així es produí el canvi, vaig passar a fer-la servir com a motor per “empènyer”.

Et poso un exemple, ja te’l vaig explicar crec. No podia atendre la porta de casa quan trucaven al timbre. Llavors, un dia, vaig començar a sortir de casa i veure qui i quina classe de gent trucava les portes de les cases i va resultar que era gent com jo, capaç, amb els mateixos temors però de l’altre costat de la porta: carters, venedors insegurs de les seves habilitats, famílies, nens fent bromes, etc. Només era la porta la trava als meus temors. Un sòlid metall, amb o sense vidre, al que li donava un poder massa gran en la meva vida.

La veritat és que vaig començar a riure’m de la situació i de mi i vaig aprendre una altra cosa: Què important és riure’s d’un mateix!, com t’ajuda a veure’t des de fora, a veure els teus temors infundats i a poder “saltar-los” amb més facilitat.

Un famós i gran autor cita: “El que et mata no és la immersió a l’aigua sinó el temps que estiguis sota d’ella”, així que surt de tu, del teu trastorn, mira’l, riu, si pots o espera a estar preparat i estudia’l TU MATEIX, dóna-li la volta com a un guant, amb compte i cura.

Marina  Mochó

ASSADEGA’M

Associació per a la Superació de l’Ansietat i la Depressió

(Grups d’Ajuda Mútua)

assadegam@ansietat.org

Notícies relacionades