Un pla B recorre Europa

L’esperit de Varoufakis recorre Europa de nord a sud. Aquest divendres es va fer a Madrid una històrica cimera europea per teixir una alternativa democràtica i popular. Els dies 19, 20 i 21 de febrer van ser una posada en escena per avançar cap una confluència de moviments socials i projectes polítics emancipadors.

Les arrels d’aquesta trobada, Pla B per Europa, formalment venen d’iniciatives com Austerexit o DiEM 25 Democracy in Europe Movement 2025). El tret de sortida va ser la setmana passada en el cor de la bèstia, Alemanya. En una multitudinària roda de premsa en el teatre Volksbühne de Berlín Varoufakis va presentar les línies mestres per canviar Europa.

Significativament la iniciativa ha rebut l’adhesió activa de Barcelona en Comú, el tinent alcalde Gerardo Pisarello hi era present, de Podemos, representat per Miguel Urbán i Lola Sánchez , i el carismàtic alcalde d’A Coruña, Xulio Ferreiro.

El Pla B és fruit de diferents experiències traumàtiques per als actors polítics emancipadors. Per una banda, el cop d’estat financer imposat per les institucions de la UE a Grècia mitjançant el que Varoufakis va qualificar de “terrorisme financer” per part del BCE i la imposició del tercer Memoràndum a Grècia just després del referèndum del 5 de juliol.

Per l’altra banda, en aquest cantó del mediterrani hem vist que després de l’èxit de les candidatures d’unitat popular i ciutadana el seu marge de maniobra era reduït. Per un cantó, per les fràgils i inestables posicions de poder conquerides degut als resultats electorals i que veiem en que les alcaldies de Carmena i Ada són governs en minoria. Però és que a més a més el sistema legal atribueix poques competències als ajuntaments junt a una complicada situació de doble poder amb governs autonòmics hostils, Cifuentes a Madrid i Puigdemont a Catalunya.

A nivell autonòmic ocorre el mateix, la Generalitat València per exemple, en mans de l’aliança de PSPV, Compromís i Podem, en cas de que és produeixi un xoc de trens amb l’executiu estatal té les de perdre. Ja que el govern de l’estat espanyol actua com a delegat de la UE imposant límits a la despesa pressupostària dificultant la posada en pràctica de polítiques públiques socials i democràtiques.

Resumint, l’assalt als cels, pren l’aspecte de diferents pantalles a l’estil del joc “Mario Bros” de Nintendo on al final de cada nivell hi ha un adversari, en cada nivell l’adversari és més fort i terrible. En l’estructura de poder existent aquests nivells serien el municipal, l’autonòmic, l’estatal i l’europeu. Però com ha comprovat Syriza sense un victòria contra el monstre final, la Troika, les victòries prèvies són reversibles.

Una derrota doncs en el marc de confrontació europeu esdevé retroactiva, per tant, és impensable un procés constituent popular a l’estat espanyol i a Catalunya sense un procés constituent europeu que desmantelli l’hegemonia germànica.

No és casualitat doncs que les jornades de Madrid es plantegin 5 eixos de debat i discussió que tenen fonamentalment a veure amb el deute, els drets socials i laborals, l’euro i les finances, el comerç internacional i la migració.

La derrota grega ha servit per mostrar el profund dèficit democràtic de la UE i el paper dirigent i neoliberal d’Alemanya. Tot i això no deixa de ser simptomàtic que si només un país tan petit com Grècia ha fet tremolar fins als seus fonaments l’stablishment europeu que no podria fer un país més gran com l’estat espanyol?

Albert Portillo, politòleg

Notícies relacionades