Temen pel nostre futur col·lectiu. Així de clar. De senzill. Tot i que una afirmació tan taxativa amaga una complexitat enorme. Perquè fer front a la crisi climàtica implica enfrontar-se a tot el sistema. Mentre visquem immersos en la bogeria de productes d’un sol ús, de producció i consum constant, la Terra agonitzarà per culpa nostra, i amb ella el conjunt d’espècies que hi vivim.
Quan jo era petita la gran gran part d'escoles tenia al centre del pati un lloc on es jugava al futbol. Els nens ocupaven l'espai i les nenes jugaven a altres coses més estàtiques als marges. A classe també passava el mateix. Molts nois eren al centre i no tenien vergonya ni por al parlar, cosa que a la majoria de noies no ens passava. Fins a fer-nos grans on van continuar les diferències. Les reunions de treball, el carrer i la llar són llocs on la presència i la veu de les dones són moltes vegades menystingudes.
Hi ha una figura a la nostra ciutat que molts desconeixen i pocs comprenen. Parlo de les alimentadores de les colònies de gats. Persones, en la seva majoria dones que, amb els pocs recursos dels quals disposen, suporten la càrrega econòmica d'alimentar i tenir cura dels gats de Sant Cugat. Cada dia, de cada setmana, de cada mes, de cada any surten per portar menjar a les colònies de les quals tenen cura per assegurar-se que aquells felins estaran bé. Els gats, són part del que som com a ciutat.
"L'origen de la vida", era la frase de referència de la meva professora de Naturals amb la que donava inici el curs. Per molt que la pobra dona s’esforcés en fer-nos entendre la importància de l'aigua, jo era incapaç de trobar-li sentit a l'actitud seriosa amb la qual ens explicava l'explotació i la mancança dels recursos del planeta, entre ells l'aigua. La meva professora va ser una avançada al seu temps. Per a mi l'aigua servia per dues coses, per beure-la o per banyar-me amb ella i gaudir-la quan arribava l'estiu. Simplicitat infantil.
Aquest dissabte els catalans hem marcat una altra fita en el camí cap a la República. Centenars d'autobusos, desenes de trens i milers de cotxes particulars, han sortit de Catalunya per a portar a desenes de milers de catalans a Madrid. Amb un únic propòsit; reclamar al ben mig del cor de la capital d'Espanya el nostre dret a decidir.
“Ja és primavera a El Corte Inglés” deia la campanya publicitària quan el canvi climàtic encara respectava les estacions. Aquest any, però, n'hi haurà més d'una campanya al nostre entorn. Com a mínim tres. El 28 d'abril les eleccions al Parlament espanyol serviran per comprovar si les dretes podran repetir el pacte d'Andalusia. A les municipals del 26 de maig, el clàssic intercanvi de cromos entre partits antagonistes promet emocions fortes.
Recentment hem sabut d’atacs racistes i xenòfobs a diferents centres de menors estrangers no acompanyats (més comunament coneguts com a “MENAs”) en diferents localitats catalanes. Agressions premeditades absolutament intolerables perpetrades per grups de persones –dubtosa categoria amb la que referir-se a aquests miserables– a centres que són l’única esperança de futur per a aquests joves.
L'agost de l'any 76 del segle passat jo era monitor d'un grup de joves i vam portar-los a fer una ruta per Menorca.
Dies enrere, els meus pares havien marxat a Andalusia, a visitar uns familiars. Durant l'estada, la meva mare va emmalaltir greument i va morir. Malgrat els missatges que per Ràdio Nacional em van enviar, no em vaig assabentar fins que vaig tornar, quan ja estava enterrada. De tal manera que no la vaig veure ni viva ni morta. Llavors no existien els mòbils d'ús quotidià. El que hauria donat per a disposar d'un enginy d'aquests!
Les xarxes socials s’han convertit en el major esdeveniment de l’actualitat, ja que costa trobar algú que no sigui membre de Facebook, Instagram, Twitter, etc. Si no ets membre d’alguna d’elles, ets un ermità de la societat. No vull que em malinterpreteu, per favor! Jo vaig ser de les primeres que va utilitzar aquestes xarxes que van ser tot un alliberament per a una persona que viu sobre rodes i que el seu cercle social era, per aquell moment, escàs. Sempre he pensat que els ordinadors personals i Internet han estat una finestra a l’educació, al món.
