Win win

Hi ha un terme en tota negociació que expressa quan s’arriba al moment en que totes les parts han cedit una mica i s’arriba a un pacte que els beneficia a tots, sense guanyadors ni perdedors; es el “win win”; tothom guanya.

Escric aquest article després de veure el ple d’investidura del 130 president de la Generalitat, el Molt Honorable Carles Puigdemont. Després de tres mesos de dures negociacions entre Junts pel Si i la CUP on hem pogut veure, i sentir, de tot, al final el que semblava abocar-se a unes eleccions inevitables s’ha solucionat amb un moviment d’últim moment. El fins ara alcalde de Girona i president de l’AMI es converteix en el nou president de la Generalitat amb el necessari suport de la CUP i amb l’encàrrec de dur a terme, en un curt període de temps, de portar a Catalunya cap a la independència.

Ha sigut un procés negociador dur per a totes les parts, on les xarxes s’han emplenat d’atacs entre els militants de cadascun dels partits implicats i on cadascun dels líders de cada partit quedaven com a culpables de no arribar a cap acord.

Però al final, tal com marquen les normes del Win Win, tots els implicats s’han adonat que sortien perdent tots si arribàvem a unes noves eleccions. Per tant ha sigut el moment en que cadascun ha acceptat renunciar a alguna cosa per aconseguir guanyar tots.

Per un cantó el president Mas ha acceptat donar un pas al costat i proposar per part de Convergència un altre candidat. Al mateix temps la CUP ha acceptat pactar amb el partit que per a ells es sinònim del capitalisme que volen eradicar. Per part d’ERC han evitat utilitzar la crisis sorgida amb el president Mas per posar a un candidat propi. Tothom ha cedit i s’ha mantingut en el seu lloc.

A canvi, totes les parts han guanyat. El president Mas ha passat de ser el problema per convertir-se, amb el seu gest, en l’heroi que tot acte èpic (com ho es la independència) necessita i evitant a Convergència una crisis. La CUP ha pogut fer valdre la seva promesa de no investir al president Mas i al mateix temps ajudar a que el procés continuï, per tant ha aconseguit la difícil tasca d’acontentar a tots els seus militants, reforçant la seva posició al país sense trair els seus principis assemblearis. I ERC es reparteix ara, i merescudament, les àrees de govern posant al seu líder, Oriol Junqueras, com a clar numero  dos del nou govern i vicepresident.

Des de fa molts anys he sigut un gran aficionat als jocs de taula d’estratègia i simulació històrica. Un dels que sempre m’ha agradat es diu “República de Roma” on els jugadors representen les diverses faccions del Senat de la Roma Republicana. Per diversos ardits cada jugador tracta d’obtenir les prebendes i posicions de poder que li permetin guanyar als altres membres del senat. Tot i així el joc inclou una variant molt interessant; la República pateix atacs externs sistemàtics i cal que tots els jugadors deixin de banda, de tant en tant, les seves diferències per poder solucionar aquests atacs de cartaginesos, macedonis o altres enemics. Si no ho aconsegueixen i no es posen d’acord per fer-ho, la República de Roma cau i el joc finalitza sense cap guanyador. Per tant el joc ensenya que moltes vegades cal deixar de banda les diferències polítiques per evitar un desastre pitjor.

Si em permeteu la broma, potser si totes les parts implicades en aquest procés haguessin jugat un parell de partides al “República de Roma”, haguessin arribat mes aviat a aquest acord i obtingut abans el merescut “Win Win”. Enhorabona a tots!.

Francesc Carol

Llicenciat en Antropologia i Dret

Notícies relacionades