Què fem amb Collserola?

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Quan parlem d'ecologia i més concretament sobre preservació de la biodiversitat, una de les primeres coses que ens ve al cap és la idea de “Parc Natural”, que és aquell espai "protegit" que gaudeix d'una regulació especial i unes normatives que impedeixen fer-hi segons quines activitats, amb l'objectiu que tot allò que té una rellevància ecològica quedi "inalterat". Si parlem de Sant Cugat, ràpidament pensem en el Parc Natural de Collserola, una gran extensió de bosc en un lloc tan alterat per l'activitat humana com és l'àrea metropolitana de Barcelona.

Avui en dia, aquest indret és un bosc de pi blanc, alzines i roures, rodejat pels diferents nuclis urbans entre Barcelona, el Vallès Occidental i els rius Llobregat i Besòs. Això no vol dir però, que l'estat "natural" de Collserola sigui el d'un bosc com el coneixem avui en dia. De fet, Collserola és el resultat d’un seguit de processos polítics, econòmics, històrics i socials que han donat lloc a allò que trobem actualment en aquesta zona1. De la nostra relació amb la naturalesa n’obtenim un seguit de serveis ecosistèmics dels que depenem per a sobreviure. No és d’estranyar doncs, que Collserola fos ple de camps de cultiu a mitjans del segle XIX i que fruit del pas del temps i una sèrie de processos econòmics i socials el bosc hagi esdevingut el que coneixem avui.

De fet, l’abandonament dels camps de cultiu en favor dels boscos, s’explica bonament per l’èxode rural que visqué Catalunya a finals del s. XIX i bona part del s. XX, on les industrialitzacions i l'accés a noves mercaderies provinents del port van fer que s’abandonessin aquests camps. Posteriorment i a partir dels anys 50, Barcelona comença a legislar des de l'àmbit urbanístic en favor de la conservació de Collserola i finalment, des de l'aprovació del pla general metropolità (PGM) i els diversos plans especials de protecció de l'entorn, Collserola no només guanya protecció urbanística sinó que també ambiental.

Ara bé, estem gestionant "correctament" el bosc de Collserola? Aquesta és una pregunta que seguint amb la tesi anterior té connotacions tècniques i científiques, però primàriament polítiques si entenem que el territori té un valor que cal gestionar de manera col•lectiva i democràtica. És per això que no té sentit entendre el bosc com una entitat aïllada sinó que cal una reflexió profunda sobre quines són les necessitats actuals a l'àrea metropolitana de Barcelona i quins beneficis i oportunitats ens dona aquest pulmó verd en temps d'emergència climàtica però també en plena pandèmia i crisi social.

Des del punt de vista dels serveis ecosistèmics, Collserola actualment serveix d’embornal de carboni (dipòsit amb capacitat d'absorció de CO2), té un paper important en la prevenció de l'erosió del sòl i manté la capacitat d'infiltració de l'aigua evitant l'escorrentia superficial i el risc d'inundacions, fet que comporta menys sobrecostos per a les infraestructures urbanes properes a la zona2. A més, fa una gran contribució com a espai paisatgístic que acull tota mena d'activitats directament associades amb l'esport, la cultura, l'oci i el benestar. Tanmateix, la biodiversitat del bosc es troba amenaçada per dos grans factors: antropització i la manca de connectivitat ecològica3.

El primer factor té a veure amb la presència i l'acció humana sobre la zona, és a dir, tot i tractar-se d'un espai protegit, és un lloc accessible per a les persones i això genera una sèrie de pertorbacions en l'entorn que provoquen efectes sobre la biodiversitat. En el cas de Collserola, això genera un impacte negatiu que cal avaluar i gestionar. Per altra banda, una mirada ràpida a qualsevol mapa de l'àrea metropolitana de Barcelona ens permet observar que els nuclis urbans han anat fusionant-se fins a formar el cinturó urbà que rodeja Collserola actualment. Aquest és un problema important, ja que la lliure circulació d’espècies entre entorns propers i rics en biodiversitat permet fer els seus respectius ecosistemes més resilients a causa del creuament d'individus però també degut a la capacitat de regeneració de l'ecosistema enfront de possibles amenaces temporals, com per exemple els incendis. Precisament bombers, ambientalistes i científics posen en relleu la vulnerabilitat de Collserola en aquest aspecte i per això el parc gaudeix d'un dispositiu especial de prevenció d'incendis forestals. A més, aquest tema ha estat estudiat per diversos autors que conclouen que tot i que el bosc mediterrani sempre serà susceptible a ser cremat durant els estius càlids i secs, l'efecte del canvi climàtic i la proximitat dels boscos a les zones urbanes incrementa aquest risc notablement i en dificulta la posterior recuperació a causa de l'augment de sequeres4. El mateix Marc Castellnou, cap dels GRAF (grup d'actuació forestal) del cos de bombers de la generalitat afirmava fa pocs mesos que un incendi de sisena generació és possible i podria cremar la major part de Collserola en poques hores, de manera que la situació és greu5.

És per això que si volem gaudir del valor que ens proporciona Collserola cal tenir totes aquestes consideracions i entendre que ens calen maneres de relacionar-nos amb aquest indret de manera sostenible i atenent a les necessitats que tenim avui en dia. Una de les propostes que segons el nostre punt de vista caldria valorar és la que aposta per a la ruralització de Collserola, ja que creiem que és una manera de fer front a les vulnerabilitats que pateix ara mateix el Parc Natural, al mateix temps que guanyem serveis ecosistèmics que fins ara no estem aprofitant.

A grans trets, quan parlem de ruralització, parlem de recuperar l'activitat agrària i silvopastural a Collserola conservant bona part dels boscos presents i prioritzant aquells de major riquesa ecològica. Hi ha diversos estudis que apunten que tenir un mosaic equilibrat entre els terrenys que es cultiven i boscos té efectes beneficiosos en termes de biodiversitat però també per a la prevenció d'incendis. Són moltes les espècies que es beneficien de poder accedir a espais cultivables i s'ha estudiat la regressió d'algunes d'aquestes espècies al mateix temps que l'abandonament de terrenys de cultiu ha propiciat la reforestació d'aquests espais. Tant és així que els mosaics agroforestals són catalogats per la Institució Catalana d'història Natural, el segon agrosistema més valuós en termes de biodiversitat6. Per altra banda, aquests espais oberts eviten que es formin grans masses forestals que poden ser combustible per a grans incendis, fet que també és positiu des del punt de vista de la prevenció d'aquests fenòmens7. Tenint en compte que actualment la interacció entre les àrees urbanes i els boscos són una de les majors fonts de possibles incendis, tenir una zona de transició agrícola permetria mitigar-ne els riscos considerablement.

Però a més, els sistemes agroforestals i silvopasturals tenen un altre benefici evident, la producció alimentària per al consum local. Les interaccions positives entre aquests diferents entorns prevalen sobre les negatives fent que en termes generals, la combinació entre boscos i terrenys cultivables generi una agricultura més productiva i sostenible8. Així, amb aquest model també es constitueixen nous serveis ecosistèmics molt interessants que atenen a les necessitats actuals de relocalitzar la producció alimentària. Si bé és cert que estem lluny de tenir un sistema alimentari de proximitat, recuperar la sobirania alimentària hauria de ser un repte de país, ja que en termes ecològics però també socials és beneficiós tenir un control estratègic sobre sectors tan fonamentals com l'alimentació. El que és segur però, és que calen polítiques públiques capaces de tirar endavant aquests reptes que considerem tan necessaris. Informes com el que va publicar la cooperativa "Arran de terra" al 2018 ens ajuden a entendre que l'estat de la qüestió respecte a la sobirania alimentària a Catalunya no està en el seu millor moment. Entre les principals males notícies hi trobem l'envelliment i masculinització del món rural, la industrialització dels entorns rurals, l'encariment exponencial de la terra i un desacoblament entre els costos de la pagesia i els preus que paguen els consumidors.

Malgrat això, l'informe conclou que al marge de les derives que està prenent el sistema alimentari català cap a un model més globalitzat i amb més impactes ecològics hi ha iniciatives sorgides des de l'agroecologia que han pogut tirar endavant9.

L'activitat agrària específicament del Parc Natural s’ha reduït substancialment en els últims anys. Afortunadament, però, hi ha una nova generació de pagesos que han agafat el repte de mantenir i donar nova vida als vestigis rurals de Collserola i que en el cas de Sant Cugat tiren endavant projectes com l'Ortiga o La Rural, aquesta última ara amb el projecte entre mans de recuperar la masia de Can Ferriol10. En tot cas, les dificultats a les quals s'han d'enfrontar els pagesos de Collserola són enormes. La dificultat d'accés i el preu de la terra, els factors ambientals que afecten les condicions productives de la zona, la fauna que interfereix en la producció i la redueix (com el senglar), comportant pèrdues de producte i de diners, i la competència amb l'aflorament de productes amb distintius ecològics de les grans superfícies són només algunes de les raons per les quals aquestes pràctiques es troben en un estat crític11.

Per tot això és important posar en el centre de les agendes polítiques locals el debat sobre la importància d'apostar per la transformació de Collserola en el marc d'una transició ecològica, necessària en temps d'emergència climàtica. La comunitat científica ens dona eines per entendre quines són les nostres opcions i de les iniciatives locals en traiem l’experiència i nous coneixements. Ara ens cal un marc polític que ens permeti fer-ho possible, i per crear aquest marc polític ens calen unes institucions locals que escoltin a la pagesia que ja està fent feina. Perquè és molt fàcil omplir-se la boca de bones intencions i promeses “ecologistes” però quan hi ha gent fent possible aquest canvi que demana facilitats i ajudes, aleshores sorgeixen dificultats, retards i excuses, moltes excuses. En resum, ens cal un Ajuntament i una administració que aposti fort per fer un canvi en aquest sentit (i en tants altres), per fer front a l'emergència climàtica.

Assemblea pel Clima de Sant Cugat. 

BIBLIOGRAFIA

1 Depietri, Y., Kallis, G., Baró, F., & Cattaneo, C. (2016). The urban political ecology of ecosystem services: The case of Barcelona. Ecological Economics, 125, 83-100.

2 Cantos, G., Torre, M., & Borràs, G. (2016). El CREAF i l'OCCC analitzen els serveis ambientals dels boscos catalans municipi a municipi.

3 https://www.amb.cat/web/territori/urbanisme/pepnat-i-mpgmco/pepnat-collserola

4 Petit, I. J. (2011). Causes d'incendis a Collserola: l'ús de sistemes d'informació geogràfica. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 245-263.

5 https://beteve.cat/medi-ambient/prevencio-incendi-sisena-generacio-collserola/

6 Lobo, A., Vega, C., Baró, F., & del Projecte, I. F. (2007). Selecció d’espais oberts a recuperar i propostes d’ús: una aproximació per Anàlisi Espacial i Multicriteri.

 

7 Baró, F., & Lobo, A. (2007). Proposta de planificació del mosaic agroforestal del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Una priorització dels Espais Oberts Agraris a partir d’una integració SIGAMC (Sistemes d’Informació Geogràfica–Avaluació Multicriteri). Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona.

8 https://ruralcat.gencat.cat/documents/20181/5302088/Dossier+Tecnic+99_web.pdf

9 http://indicadors.arrandeterra.org/

10 https://www.laruraldecollserola.com/

11 https://parcnaturalcollserola.cat/pdfs/DLAe/Diagnositecnica_PNSC2017.pdf

Notícies relacionades