La lluita per la defensa del territori no s'atura

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

L’ampliació de l’aeroport i el port de Barcelona, els projectes de macroparcs de renovables a les comarques de l’Empordà i a l’oest del territori, l’especulació urbanística lligada al turisme de masses o al creixement infinit de la població i l’economia: al Montseny, a Collserola, als Pirineus, al Baix Llobregat, a la Costa Brava... Ens enfrontem actualment a més d’un centenar de conflictes ambientals oberts arreu del territori. Són conflictes relacionats principalment amb problemàtiques urbanístiques, d’infraestructures i d’energia, que afecten milers d’hectàrees i amenacen amb la destrucció d’ecosistemes i espais naturals. Resumint, són projectes promoguts per grans empreses i grans elits econòmiques dins la lògica del creixement infinit, la lògica insostenible del capitalisme, que es basa en el dret a que una minoria se segueixi enriquint a costa de destruir la terra i el que és comú, a costa d’arrasar-ho tot. Afortunadament, en cada punt on s’ha obert un conflicte ambiental hi han aflorat també les respostes d’associacions ecologistes i veïnals que lluiten per defensar el territori.

L’especulació urbanística ja ve de lluny, fa anys que bancs, grans empreses i grans tenidors es dediquen a especular amb l’habitatge posant-ne els lloguers pels núvols, fent mobbing a les llogateres que no es poden permetre pagar lloguers abusius i construint polígons industrials, grans plataformes comercials o edificis de luxe en espais protegits o no urbanitzables. Aquesta especulació, però està afectant cada vegada més als ecosistemes, ja que l’asfalt s’omple, les ciutats col·lapsen i necessiten expandir-se. Quina és l’opció més econòmica i fàcil a ulls dels homes d’americana i corbata? Construir en zones naturals. En són casos les plataformes Aturem el Pla de Ponent a Gavà, ILP Montseny, STOP Licorelles, Salvem el Calderí a Gallecs, Aturem BCN World a Tarragona o Defensa de Torre Negra, a Collserola, entre d’altres.

Aquesta especulació urbanística sovint va lligada al turisme de masses: a la construcció d’hotels de luxe a primera línia de costa, ampliació de carreteres per accedir a indrets verges o, encara, poc explotats. Com el cas de SOS Costa Brava, que acull centenars de lluites contra projectes urbanístics a zones naturals i poc poblades, o la intenció d’ampliació de l’Aeroport i Port de Barcelona. Aquest turisme de masses també afecta les zones d’alta muntanya. Com el cas de STOP Jocs Olímpics d’Hivern 2030, on hi ha prevista la construcció de noves pistes d’esquí, o la construcció d’un aeroport a Andorra, a 13 km de les pistes de Grandvalira i a 2000 m d’alçada. La indústria de la neu a casa nostra té els dies comptats. A Catalunya portem ja un augment de la temperatura anual mitjana de 1.8ºC des del 1950, amb una previsió de 1.5ºC més a nivell global previstos pel 2030. Amb aquest escenari, les pistes d’esquí al Pirineu cada vegada disposaran de menys neu, i suposaran una davallada econòmica per a les empreses, però sobretot per al territori i la població que hi treballa perquè, ara mateix, sembla ser de les úniques sortides laborals al Pirineu. Així com la prèvia destrucció de grans ecosistemes de muntanya, dels més rics i vulnerables, alterant encara més el paisatge i el clima.

I recentment, el boom de les renovables, fruit del Decret 16/2019 que deixa oberts els criteris per a la implantació d’energies renovables al nostre país, així com la imprecisió a l’hora de determinar a quines zones està permesa la instal·lació de plantes de generació amb fonts renovables. Aquesta manca de concreció està generant una allau de projectes arreu sense garanties de planificació racional i convertint-se en una amenaça per a la conservació del territori. A més, les subvencions de finançament europeu a través dels fons NEXT GENERATION estan potenciant encara més aquesta allau de projectes de la mà dels grans oligopolis de les energies fòssils i fons d’inversió internacionals, que han vist en la implantació de les energies renovables un nou negoci per enriquir-se. Ho són els casos de Defensem l’Anoia, on s’encabeix Salvem Tous i molts altres, o STOP Macroparc Eòlic Marí al Golf de Roses, i tants altres de l’Empordà.

No pot ser que l’alternativa sigui duta a terme per grans empreses i grans oligopolis del combustible fòssil. Aquesta suposada alternativa que es ven des de les institucions només té un nom que és green washing i seguir amb l’explotació dels recursos naturals: explotar-ne uns de diferents, ja que els que s’havien explotat fins ara ja s’estan exhaurint, però seguint la mateixa lògica. La Transició Energètica a Catalunya ha de prioritzar l’impuls de les instal·lacions d’autoproducció d’energies renovables per aconseguir llars i empreses 100% autosuficients energèticament, sense haver de passar per grans empreses com Endesa o Iberdrola i complint la Llei 16/2017 del canvi climàtic de la Generalitat de Catalunya, segons la qual cal emplaçar els punts de producció d’energies renovables propers als centres de consum i en espais antropitzats.

L’alternativa no pot passar pel creixement sense límits en un planeta finit. És més que evident que cal posar fi a un sistema capitalista que sembla que li hagi declarat la guerra a la vida. La comunitat científica ja fa anys que apunta que el decreixement no és una possibilitat entre moltes a escollir, sinó que és cap a on tendim i tendirem a escala global en els pròxims anys. Ja fa temps que consumim més recursos dels que realment hi ha disponibles al planeta. I per això volem una transició eco social que no deixi ningú enrere. Per a fer-ho, cal integrar l'ecologisme, el feminisme i l'anticapitalisme en totes les dimensions de la vida. Situar-los en l'arrel perquè siguin l'essència.

Ja fa un parell d’anys que a Catalunya es va declarar l’Emergència Climàtica, però sembla que aquestes paraules han quedat orfes de discurs malgrat ser el risc més gran que la humanitat hagi hagut d’afrontar mai. Les institucions semblen no haver entès la radicalitat del canvi que necessitem, i semblen incapaces de superar les barreres imaginàries d'allò que es presenta com a possible, malgrat que el que necessitem sigui, precisament, trencar amb el relat dels imaginaris possibles i imaginar, aterrar i construir nous imaginaris.

Necessitem recuperar sobiranies en tots els sentits. Reduir els nivells de consum energètic i material, reduir i repartir la jornada laboral, repensar quina mena de treballs són essencials, replantejar la mobilitat de les persones i, sobretot, dels béns de consum, repensar el model d'oci, recuperar les cures i reconèixer la interdependència de les nostres vides. En definitiva, pensar com volem construir una societat compatible amb la vida.

Per tant, calen molts debats, molta reflexió col·lectiva i molt realisme. Com els que van tenir lloc a la jornada de diumenge passat a l’Horta Alliberada arran del primer aniversari de l’Assemblea pel Clima. Vàrem analitzar el model d’ús del territori que es promou des de les institucions i els sectors econòmics a Catalunya, passant per l’aigualida declaració d’emergència climàtica, i aterrant-ho en cinc conflictes ambientals concrets: Salvem Tous, STOP Jocs Olímpics d’Hivern, Salvem el Calamot, i a nivell local SOS Bosc Volpelleres i Defensem Torre Negra. També va ser un espai on trobar-nos, teixir aliances, compartir estratègies de lluita i buscar-ne de comunes que ens permetin seguir lluitant per la nostra terra. Per fer front al sistema capitalista ens hem d’organitzar i repensar entre totes com plantegem la transició ecosocial que tant anhelem i necessitem.

Des de l’Assemblea pel Clima us animem a llegir més sobre aquests conflictes, debatre, signar els manifestos, anar a les mobilitzacions i lluitar per un canvi sistèmic real. Perquè no ens cansarem de dir-ho:

Ens hi va la vida!!!

Clàudia Pla-Narbona, membre de l’Assemblea pel Clima de Sant Cugat

Notícies relacionades