Ecofeminisme per repensar-nos en temps de crisi

L'any 1974, Françoise d'Eaubonne va parlar per primera vegada d'ecofeminisme, un concepte que es va popularitzar durant les múltiples protestes contra la destrucció ambiental que van tenir lloc durant la dècada dels setanta. L'ecofeminisme és un moviment social i polític que pretén destacar les relacions existents entre la subordinació de les dones i l'explotació de la terra, ambdues necessàries per al sosteniment de l'actual sistema econòmic, el capitalisme.

El motor del sistema capitalista es basa en l'acumulació de capital i l'obtenció de beneficis, mitjançant processos en els quals es posa la vida al servei del capital. Aquest sistema se sustenta en l'explotació gratuïta de les dones fent-nos responsables de les tasques domèstiques i de cures, imprescindibles per satisfer les necessitats més bàsiques de les treballadores i, per tant, garantir la força de treball.

De la mateixa manera, el sistema capitalista es fonamenta en l'explotació de la terra, que és necessària per a seguir amb els nivells de producció que el mateix sistema requereix. El consumisme desfermat que promou i del que depèn el capitalisme, provoca una sobreproducció constant (sovint de béns no essencials pel desenvolupament de la vida) que depèn de l'explotació dels recursos naturals. Així mateix, el sistema de producció i la gestió dels residus que aquest genera ens han portat a les elevades dades de contaminació actuals. És evident, per tant, que les dinàmiques expansives i biocides del sistema capitalista estan portant al límit els recursos i cicles naturals del planeta; la comunitat científica fa temps que ens adverteix que ens enfrontem a una gravíssima crisi climàtica. És evident, també, que aquesta crisi no ens afectarà a totes per igual, ja que les persones més vulnerables, les que pertanyen a les classes socials més baixes i les que viuen al sud global, així com la resta d'éssers vius del planeta, seran les més perjudicades tot i no ser-ne les causants.

L'explotació de les dones i la terra per part del sistema capitalista posa de manifest les múltiples connexions entre la crisi de cures i la crisi ecològica a les que ens enfrontem. Des dels ecofeminismes, entesos com un moviment plural que engloba moltes mirades, fa temps que es reivindiquen conceptes com ecodependència i interdependència. Quan afirmem que som ecodependents estem dient que ens trobem subjectes als límits biofísics del planeta. Per altra banda, som interdenpendents perquè totes nosaltres depenem de què hi hagi altres persones al nostre voltant que ens cuidin i sostinguin, especialment durant la infantesa i la vellesa. Així doncs, la nostra vida està irremeiablement lligada al planeta i a les cures que ens aporten altres persones.

La vulnerabilitat de les persones es nega i s'invisibilitza dins del sistema capitalista. En conseqüència, totes aquelles tasques i processos tan essencials per a la nostra supervivència són considerats com a inferiors. Això és el que ha provocat la invisibilització i subordinació de les cures, causant així la denominada crisi de cures, que s'ha agreujat durant la crisi sanitària causada per la covid-19. Així mateix, el fet de no entendre que el planeta en què habitem té uns límits i el fet de considerar com a inferiors la resta d'espècies, ens ha portat a una explotació sistèmica de la terra i els animals.

I ara, com ho revertim? Hi ha moltes propostes sobre la taula a l'hora de canviar aquesta situació, i evidentment, no hi ha una recepta universal que ens digui com fer-ho. El que sabem segur és que necessitem un canvi sistèmic que impliqui reconsiderar els fonaments de la societat i ens obligui a replantejar-nos tots aquells mites i creences que ens han portat a aquesta situació límit. Mites i creences com ara la idea del creixement il·limitat, l'individualisme i els privilegis que perpetuen injustícies. A més, cal que transformem també les necessitats de les nostres societats i que redistribuïm les formes de propietat i riquesa, per exemple a través de propostes com la sobirania alimentària i energètica dels territoris. Al mateix temps, hem de reorganitzar les tasques domèstiques i de cures més enllà de la família nuclear, a més a més de reivindicar la garantia de drets laborals per a les treballadores de la llar.

 

En definitiva, posar la vida al centre implica un canvi de paradigma, la pèrdua dels privilegis d'uns pocs a canvi de la vida de moltes altres i un canvi radical del model econòmic i social que ens ha portat fins aquí.

Alba Guerrero i Nerea Ruiz
Membres de l'Assemblea pel Clima de Sant Cugat

Notícies relacionades