Més enllà de la confrontació

S’acosten temps convulsos per a la política catalana. Des de fa ja un temps, el Govern de la Generalitat sosté que la Sentència sobre els presos polítics marcarà la política catalana dels propers anys, una sentència que previsiblement sortirà ben aviat.

De moment, però, no ens han deixat gaire clar en què consistirà concretament aquesta nova etapa política ni quines seran les seves línies d’acció per tal de donar sortida al conflicte. Hem sentit a parlar de Consells de la República, tsunamis democràtics, fòrums cívics i socials, confrontacions democràtiques i protestes permanents per la defensa de les llibertats democràtiques, però poc sabem sobre què representen aquests instruments i quins són els seus objectius real més enllà de promoure la idea abstracta de “construir República”.

Per altra banda, hi ha un constant rumor de noves eleccions al Parlament de Catalunya. Aquesta línia interessaria sobretot a Esquerra Republicana, però no tan als exconvergents de Junts per Catalunya que poden veure trontollar la majoria en el camp independentista i en conseqüència la Presidència.

Personalment, no crec que unes noves eleccions ens aportin cap canvi polític transcendental donat que no decantaran la balança a favor de cap costat concret de l’arc parlamentari. De fet, Catalunya porta cinc eleccions en nou anys, fruit del desig per part de Junts per Catalunya i ERC d’aconseguir una majoria absoluta independentista que els permeti no dependre de la resta de grups. Però aquest escenari encara no ha arribat, i si arriba serà per una majoria ajustada. Una victòria de mínims i efímera, que a la llarga, requerirà tenir en compte la resta de posicions. Per tant, unes noves eleccions poden comportar un benefici conjuntural als partits que millorin la seva situació al Parlament, però tanmateix no aportarà cap canvi social ni polític. Per fer-ho, hauria d’haver voluntat política de diàleg i un canvi de perspectiva.

Portem massa temps embarrancats en unes dinàmiques polítiques i socials que ens condueixen a una estèril polarització. Hauríem de procurar revertir aquesta situació i evitar determinats discursos nacionalistes que incitin a la divisió entre “nosaltres” i “ells”. En aquest sentit, tenen una gran responsabilitat els mitjans de comunicació que haurien de deixar de banda el paper de difusors de propaganda nacional al que estan jugant i que és molt perillós.

Amb això, no dic que ningú renunciï a la seva identitat, sinó simplement que hem de sortir de la eterna confrontació i anar cap a una verdadera transformació social i política. Hem d’evitar voler ser una població de pensament únic, homogeneïtzada. Som molts i pensem diferent, i sempre que hi hagi respecte, així ha de ser.

Aina Balada, advocada i mediadora