I el procés va irrompre a una vila tranquil·la

Fotos: Jordi Pascual

Fer el Ple en un mes parell és la primera mostra de l’anomalia política que afecta arreu i també a Valldoreix. Perquè, teòricament, l’Entitat Municipal Descentralitzada només celebra sessions plenàries cada dos mesos començant pel gener, és a dir, els mesos senars. Si bé, el desplegament policial a Catalunya i les detencions de finals del setembre van provocar una unió de les forces independentistes, que sumen vuit dels nous vocals que té la vila, per aturar l’activitat institucional fins portar la reunió ordinària a una setmana no menys moguda, protagonitzada per les reaccions al carrer a l’empresonament preventiu dels dirigents de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart –àlies els Jordis–. Aquesta vegada, per alguna raó metafísica, no hi ha hagut suficients motius per tornar a cancel·lar el Ple. Això o els vocals s’han adonat que cancel·lar l’activitat institucional fins tornar a la normalitat es pot allargar ad eternum. Així que, amb un ordre del dia carregat de sobiranisme, totes les mirades han anat a parar a l’única vocal que dissenteix en l’afer nacional, Susanna Casta, de Ciutadans.

A la memòria dels ciutadans i dels representants polítics encara hi ha les cues eternes al Ferran i Clua i al Casalet, els aplaudiments a gairebé cada vot i la gent afligida per la repressió policial que arribava en forma de vídeos espectaculars per les xarxes socials aquell 1 d’octubre. Aquell fet, aquelles porrades i corredisses, van omplir d’èpica un referèndum molt criticat durant els dies previs i, alhora, va apartar l’equidistància. “El meu partit m’ha dit que voti en contra, per si hi havia algun dubte”, ha etzibat Casta en la primera sorpresa d’unes argumentacions que contrasten molt respecte a les fetes pels seus companys de partit només tres dies abans al Ple de Sant Cugat. Per a la taronja el que va passar durant el referèndum va ser una violència “estúpida” i “miserable”. Reivindica la paraula com a camí i defensa que el primer de mes s’hauria d’haver deixat votar perquè “el referèndum ja s’havia matat abans de començar” –en referència a les garanties.

Però el debat no només ha estat de violència policial. També ha estat de l’empresonament dels Jordis amb una moció d’urgència en què de nou Casta ha sorprès criticant l’actitud del govern espanyol –també el sí o sí al referèndum i sí o sí a la independència– i l’enviament a presó sense fiança dels dos dirigents de les entitats sobiranistes. Perquè, per a ella, hi pot haver delicte a les mobilitzacions que els han portat a la presó però “la jutgessa ha sigut dura”. La taronja no ha renunciat als seus posicionaments, com s’ha vist en la defensa del dia de la hispanitat en ple debat sobre si calia canvia l’aplec de Salut de dia –“dubto que ara agaféssim les espases per matar gent a Bolívia”, li ha dit al representant d’ERC-MES, Noël Climent, que el 12 d’octubre no té res a celebrar–, però per a qualsevol aliè a la política valldoreixenca ha sorprès per un discurs que dista del de la plana major del seu partit, sobretot de la direcció estatal.

La qüestió és, però, que ella és allà en representació del seu partit i, tot i el seu argumentari conciliador, la resta de grups no ho obliden i li critiquen l’actitud que està jugant Ciutadans amb, per exemple, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. I això a Casta li fot: “Jo no sóc Ciutadans, sóc una persona!” Però no només ho mostra amb aquesta frase amb què, de passada, ens recorda que al darrere de cada càrrec electe hi ha una persona, sinó que també fa una autocrítica de l’actitud col·lectiva de tota la societat catalana: “La crispació ens l’hem feta solets”. Les seves intervencions sobre el procés han aportat un aire fresc a un debat independentista que acostuma a ser repetitiu i rígidament encadenat a dinàmiques i posicionaments de partit –que no vol dir que els representants no comparteixin i repeteixin acríticament.

I així, de cop, el procés ha irromput a una vila tranquil·la, a un Valldoreix on els debats reiteratius i cíclics són, han sigut i seran més habituals que la independència; on la transparència, el clavegueram, la mobilitat i tants d’altres acostumen a aparèixer bimensualment com el repic d’un martell elèctric. Però el context mana i ningú n’és aliè. Per això el Ple d’octubre ha contingut des de la presentació del Comitè de Defensa de la República de Valldoreix –a l’Audiència pública– fins a la moció dels Jordis. Potser inevitable, potser més soroll, potser una raó més per demanar que d’una vegada per totes acabi allò que hem anomenat procés però que ja és un via crucis i, segur, l’oportunitat de refermar-se en les pròpies idees o canviar de parer, i de veure que encotillar algú a una etiqueta en molts casos és excessivament forçat.

Notícies relacionades