Xavier Martínez: “El principal problema de l’atenció i la inserció de persones amb discapacitat és que ningú ens escolta”

Territori Cooperatiu és una secció patrocinada per l’Ateneu Cooperatiu del Vallès Occidental, que conjuntament amb els mitjans Malarrassa i elCugatenc es proposa visibilitzar la vitalitat de projectes, iniciatives i actes al voltant de l’economia social i solidària a la comarca.

Fa 50 anys un grup de pares i mares es van ajuntar en una associació de famílies per donar oportunitats als seus fills amb discapacitat intel·lectual. Així va néixer Cipo, una cooperativa sabadellenca que mig segle després atén 260 persones, entre elles les treballadores del centre especial de treball, les encarregades de la jardineria d’algunes de les escoles de Sant Cugat. El seu director, Xavier Martínez, atén elCugatenc a la seu central de la cooperativa mostrant-se preocupat pel futur ja que les retallades dels darrers anys, que no s’han revertit, han significat un cop dur per a les empreses i entitats del tercer sector que fomenten la inclusió laboral. Lamenta que les retallades no s’hagin acompanyat d’un repensament col·lectiu del model, obligant-los a fer mans i mànigues per continuar l’activitat del dia a dia amb els escassos recursos que tenen.

Què queda d’aquell grup de famílies que volia oportunitats laborals per als seus fills 50 anys després?

– Moltes coses. L’any 1968 això era una cosa totalment nova, tot un repte que permetés a la societat veure les persones discapacitades com a actives, que treballen. En aquell moment era complicat perquè fins i tot s’amagava la realitat de la discapacitat dins de l’àmbit familiar i veïnal. A més, encara avui hi ha una visió només assistencial però no sap la majoria de la societat què és el que fem.

Per sort, un grup de famílies, algunes d’elles vinculades al món empresarial, va decidir canviar la lògica. Cipo va néixer amb les dificultats de l’època però ja a l’any 1973 es construeixen les naus del carrer l’Himàlaia [seu central de Cipo on està feta aquesta entrevista] per acollir els nois i noies que treballaven a l’anterior espai del centre de Sabadell. El primer que van fer és comprar un rellotge de marcar per normalitzar la situació i fer-la igual que la de la resta de treballadors de la indústria sabadellenca, per demostrar que les persones discapacitades poden treballar com qualsevol altra.

I heu crescut més...

– Es van buscar noves solucions perquè manipular, que era la primera activitat, era molt volàtil. El grup de pares socis de la cooperativa va anar creixent també a nivell comarcal i es va decidir buscar un nou model de negoci que fos més estable i tingués un valor afegit major dins de la entitat.Van fer un viatge als Països Baixos perquè allà hi havia un centre de discapacitats que gestionava una bugaderia industrial. Després de negociar amb el Ministerio de l’època, van aconseguir muntar una indústria important a Sabadell. Ja llavors hi treballava més d’un centenar de persones i es rentava la roba de molts hospitals catalans i empreses de la comarca.

No totes les persones poden realitzar una feina així.

– Al cap d’uns anys es va arribar a un acord amb l’empresa Flisa, del grup empresarial de l’ONCE, per muntar una bugaderia conjunta a Sabadell, en la actualitat CIPO ILUNION Bugaderia. L’únic requisit és que el personal de Cipo és el que ha d’haver-hi allà conjuntament amb el seus treballadors. A data d’avui segueix treballant tot el personal que va començar l’activitat l’any 1993 i és un model que té un bon funcionament i n’estem molt satisfets.

Teniu molts més serveis: jardineria, manipulats...

– Quan s’arriba a l’acord, marxa la bugaderia de les naus i queda molt espai que dona peu a pensar noves activitats que han de donar feina a les persones que no van marxar a la bugaderia. Va ser una etapa molt complicada, al voltant dels anys 90, que va permetre avançar cap a un model més assistencial de suport i pedagògiques . Al centre especial de treball es creen iniciatives de jardineria, entorn natural, manipulats industrials... adaptant-nos a les necessitats de la gent que tenim aquí, que va perdent facultats al llarg dels anys. La majoria de persones necessiten més suport ja que són persones amb més dificultats , també s’incorporen a la cooperativa nous treballadors socis d’altres col·lectius com els usuaris amb malaltia mental.

Quanta gent sou?

– 81 treballadors del centre especial de treball, però sumant-li el personal d’atenció i els que portem la part administrativa i gestió, som unes 156 persones; més les persones que donem atenció al centre ocupacional (104), 260 persones. Les que treballen a través del centre especial de treball són persones amb especials dificultats, és a dir, seria molt complicada la seva inserció a l’empresa ordinària. És la nostra obligació ser-hi; som la part social més difícil en quant a gestió ja que ens movem en un àmbit precari. Encara que de portes enfora sembla que anem tirant, tenim moltes necessitats i en els darrers anys no s’estan atenent com cal.

Necessitats econòmiques?

– Evidentment. Portem una dècada passant-ho malament però seguim endavant. En el sector social sembla que quan ets capaç de crear projectes , ja en tens prou, no cal més ajut; però no és així. El col·lectiu de persones que tenim a les organitzacions té una discapacitat que necessita de suports majors quan entra en la etapa d’envelliment, per això tenim necessitats majors. Si ens retallen el pressupost, no podem posar els mitjans adequats per a les necessitats de les persones . Clar que intentem generar noves activitats i millorar però és molt difícil amb la mancança econòmica que arrosseguem. Com som entitats sense ànim de lucre, quan guanyem diners reinvertim per millorar la qualitat de vida de les persones que atenem amb espais adequats, materials, maquinària. etc. Mai tenim un romanent de milions d’euros per fer front a situacions complexes.

Cada vegada veiem els nostres recursos més retallats i, si res no canvia, ens veurem en un model de regressió que no es mereixen una part de les persones més febles de la societat. Cal ser conscients que mai podrem solucionar els problemes de la gent que atenem sols i per això necessitem moltes eines i projectes que necessiten recursos per dur-les endavant. Si una de les parts més importants, que és la responsabilitat de l’administració en posar les eines que necessitem en recursos, ens abocaran a una situació molt complexa.

Fas un crit d’alerta. Perilla el futur de Cipo?

– Cada any veiem més retallats els ajuts tant a l’activitat com al suport laboral i si afegim que tenim congelats fa 10 anys el recursos assistencials, doncs la nostra situació va empitjorant; no la de Cipo sinó la del sector que agrupa moltes persones ateses i les seves famílies a tot el país.

I són indispensables els ajuts?

– El centre especial de treball depèn, sobretot, de subvencions per pagar el treballador social, el psicòleg, el monitoratge... L’administració hi col·labora perquè és una part imprescindible; sense ella no podríem atendre els equips de suport que necessiten les persones ateses al centre.

De vegades des d’algun sector se’ns critica que som massa proteccionistes amb els treballadors. Nosaltres els diem que portem fent aquesta feina la majoria fa molts anys i està demostrat l’èxit del model català arreu. Ho dic perquè durant la darrera dècada han nascut empreses lucratives dins del sector de la discapacitat que gaudeixen dels mateixos avantatges que nosaltres. De certa manera, ens fan competència deslleial i s’emporten una bona part dels recursos de l’administració.

Què aporta ser cooperativa?

– Democràcia perquè les decisions són comunes, així tothom pot opinar i dir la seva de cap on volem avançar i respectar els drets de tots els socis.

Creus que la vostra tasca ha servit per canviar la visió social sobre la discapacitat?

– I tant! Avui dia les persones amb discapacitat tenen més sortides que fa uns anys, tant en l’àmbit laboral com en l’assistencial, fem un munt d’activitats d’inclusió en l’àmbit pedagògic, escoles, instituts a través de programes d’activitats conjuntes, també en el món de l’empresa, etc. Ens fem molt visibles i volem anar encara més enllà per demostrar a la societat que treballant junts serem més i millors.

Què ha de canviar l’administració pública perquè la situació vagi millor?

– S’han de veure els suports que teòricament hauríem de tenir però que avui són insuficients. Tinc la sensació que s’han fet retallades sense pensar en les necessitats de les persones. Moltes d’elles necessiten tenir una continuïtat de serveis que necessiten recursos que nosaltres avui ja no podem assegurar mantenir.

Quan vau néixer posàveu molta importància al món laboral però ara heu desenvolupat molt la part assistencial. Ve de comprovar que calia anar un pas més enllà?

– Sí, clar, les persones es van envellint i nosaltres hem d’anar construint la continuïtat de vida de la persona. L’acompanyament és un suport no només per a la vida laboral. Així que creem nous serveis com llars-residències, centres de dia especialitzats, tutela, etc., models que ajuden a la persona amb un acompanyament durant tota la seva etapa.

Com responen?

– Fantàsticament. Ells i les seves famílies són els que ens demanen que posem en marxa noves activitats i serveis. La seva etapa de vida creix també, com la de la resta de les persones, i, per tant, hi ha noves necessitats de futur que per a ells són imprescindibles.

Notícies relacionades