Velocitat supersònica i taxis

La velocitat a que es mou el món és perjudicial per a la salut però la humanitat ha d'adaptar-se o morir i em sembla que morirem adaptant-nos.

Fa temps els periodistes van haver de fer una actualització 2.0 per la celeritat amb què els usuaris penjaven les notícies a les xarxes. Abans els professionals de la premsa anaven darrere de la notícia, ara és la notícia qui va buscant en els professionals. Res tan fàcil com que qualsevol persona que va pel carrer trobi una imatge interessant i la pengi a l’Instagram o que un turista pugi un comentari sorprenent a Twitter, amb foto inclosa, que ha vist a uns militars americans a la platja de Varadero mentre es beu un mojito, perquè els mitjans de tot el món enviïn un corresponsal al lloc dels fets per cobrir la notícia. Els bloguers de qualsevol modalitat són els que creen tendència i la major part dels periodistes han de posar en el seu currículum la quantitat de seguidors que tenen al Twitter.

La premsa escrita, el mitjà més seriós dins dels diferents mitjans de comunicació, ha vist minvada la seva recaptació en publicitat en favor de la premsa en línia o per les diferents webs d'actualitat que perverteixen el sistema amb la seva dubtosa credibilitat i finalment tenim premsa com elCugatenc que lluita diàriament per donar les notícies amb honestedat i perseverança. Ara podem descarregar al nostre ordinador o comprar al quiosc del barri premsa de gran tiratge com La Vanguardia, El Periódico o El País..., seguir en xarxes els millors professionals per estar informats de primera mà i llegir les webs de notícies que no es publiquen en paper. Amb tot aquest moviment del substrat del quart poder, molts diaris van haver de tancar, altres aprimar les seves plantilles i una riuada de professionals es van trobar al carrer amb la velocitat d'un raig de llum làser. Però la humanitat no va canviar el pas i ells van haver d'adaptar-se.

Les agències immobiliàries tenien el monopoli de la venda i lloguer de pisos per tot el país, les comissions, moltes vegades exagerades, eren una manera d'escanyar els clients i enriquir els comercials de les agències. Però van arribar els portals immobiliaris com Idealista, Fotocasa, Ventadepisos… i tots els que volien vendre o llogar els seus pisos van penjar fotos de cadascuna de les habitacions, van aprendre a fer un contracte de lloguer o contactar amb el notari directament i el sector va haver de fer una actualització forçada.

Un altre sector que s'ha modernitzat, però van vessar suor i llàgrimes en el dur camí cap a la supervivència, són les agències de viatges. Tots vam veure com en els barris tancaven les petites agències i només sobrevivien les que van evolucionar o es van especialitzar.

Qui no es passa hores navegant per buscar un vol barat o una oferta hotelera en un paradís inoblidable? Booking, Skyscanner, Atrápalo, Kayak i un llarg llistat, són les webs que et troben unes vacances a bon preu i en el mateix paquet et venen el vol, el lloguer d'un cotxe, les excursions pertinents i un llarg etcètera, l'únic requisit és el teu pressupost i no deixar-te enganyar. No fa ni 10 anys que la major part de la població depenia de les agències de viatges per poder creuar les fronteres en vers d'una aventura. Ara per internet pots treure't els visats oportuns per anar a Orient Llunyà i muntar un planazo de viatge sense aquelles gestions interminables davant del taulell de l'agència de viatges del barri o El Corte Inglés.

Les vendes en línia de roba, mobles, tecnologia i un altre llarg etcètera són d’ús diari entre la gent jove i els que estem marcats per les arrugues.

Si no tens temps per anar al super o fa mandra, agafes el telèfon i amb un plis ja tens tota la llista de la compra a casa.

Fa falta parlar de Kodak?

L’ús d’Internet et facilita la vida d’una manera que no creiem possible fa una dècada enrere i, com una eina que ens hem donat a nosaltres mateixos, penso que és útil. També els nostres avantpassats van haver de posar-se les piles i avançar al pas que marcaven les generacions més joves, aquestes pressionaven una societat còmoda que vivia enganyada en uns temps que creia que eren d’ella.

I ara acabem les vacances, que haurien de ser un temps amb poques turbulències per deixar descansar el cos i la ment, però hi ha un col·lectiu que ha decidit ser la notícia de l’estiu fent sacsar la nostra placidesa estiuenca.

A favor o en contra, ens preguntem al veure les notícies o escoltar els arguments? És certament un servei públic? No ho és la premsa un servei públic? Les botigues? Un servei públic no deuria d’acceptar les avaluacions del usuaris i adaptar-se? Un servei public no és exclusivament un servei gestionat per les administracions i no per un sector privat? Un servei públic accepta l’especulació?

Penso que no estem prou informats del que significa comprar un llicència de Taxi a Espanya. Hem de pensar que comprar una llicència és com invertir en qualsevol altra cosa, unes vegades guanyes i unes altres perds. La diferència és que pots treballar aquesta inversió, o sigui que li treus un rendiment. Si compres una casa i la llogues, pots pagar la hipoteca al banc dels guanys que et reporti el lloguer, l’amortització del taxi amb el seu ús permet que no sigui un immobilitzat passiu.

Però en els últims temps hem vist com esclatava la soterrada Bombolla del Taxi amb l’entrada al mercat de la tecnologia amb què funcionen Uber i Cabify.

Les vendes per preus excessius de les llicències, el lloguer de les mateixes que està totalment prohibit, l’ús de les aplicacions per gestionar les UVT noves i la Llei Omnibus no van ajudar a solucionar la situació que s’ha anat podrint fins a l’actualitat.

Posem per exemple el que va passar a Aragó. Al 2008 l’Ajuntament de Saragossa va fer un concurs públic de 60 concessions de llicències de Taxi, el Plec de Condicions de l’Ajuntament donava el preu de sortida per 60.000 euros, l’obertura dels sobres dels participants al concurs va demostrar la sobrevaloració d’aquestes llicències pels propis concurrents, molts d’ells del sector, amb ofertes per sobre dels 100.000 euros.

S’ha dit que no està permès el lloguer de les llicències de Taxi i en canvi és comú fer-ho. Un taxista jubilat depèn de la venda de la seva llicència per tenir una jubilació digna i com actualment el valor de les llicències de taxis ha baixat considerablement, el que fan és llogar-les i cobrar un 35% (més o menys) de la recaptació diària esperant un millor moment per vendre la seva inversió.

Només en una de les seves reivindicacions els dono la raó, els taxis i les noves llicències haurien de tenir les mateixes condicions en impostos, en la gestió de les llicències però també en el servei. Dit d'una altra manera, haurien de pagar el mateix en igualtat de condicions, els mateixos requisits per obtenir les llicències, les mateixes taxes i control administratiu mentre les exerceixen i que els ingressos es tributessin de manera similar, però com he dit, l'usuari, que al final és el que importa, hauria de poder estar tan còmode en un taxi com en un Uber o Cabify.

Amb tota aquesta informació el que podem pensar és que el sector està regulat de la pitjor manera possible i necessita alguna llei general que reculli i delimiti molt clarament totes les perversions del sector. No hauria de ser ètic que els usuaris, molt d’ells realment fastiguejats dels taxis i contents amb l’entrada de la competència perquè insinua una actualització positiva del servei, paguin la mala gestió que s’ha fet des de l’administració.

El taxi és un negoci o un servei públic, si és un servei públic que el gestioni l’administració i si és un negoci que acceptin les regles de l’oferta i la demanda com la resta dels inversors. Els taxistes han d'entendre que els usuaris estan dient-ho d’una manera amable, molt insatisfets amb els taxis.

Susanna Casta, veïna de Valldoreix

Notícies relacionades