Valldoreix, lloc privilegiat?

Fa més de 20 anys que visc a Valldoreix i he vist com el poble es transformava poc a poc però sense perdre mai aquesta identitat pròpia i moltes vegades incomprensible per als que no hem crescut aquí. A Valldoreix, a diferència d'altres llocs, no es va especular massa amb la terra, als terrenys lliures es construïen cases unifamiliars per acollir l'allau de forans que arribaven buscant la pau i tranquil·litat que no gaudien en altres llocs més poblats. Quan jo vaig arribar la major part dels carrers estaven sense asfaltar; l'escola bressol, el Cassal i l'EMD eren un trist exemple del que són ara; no teníem CAP i passava un cotxe de policia una vegada a la setmana. Mira-sol estava creixent i era territori de “nadie”, l'urbanisme a les Planas i la Floresta no s'havia inventat i el panorama es visualitzava com un mar de teulades de xapes amb algun illot de ciment.

Som una EMD, Entitat Municipal Descentralitzada, amb competències diverses, que no plenes, però d'això la major part de ciutadans que aterràvem aquí no teníem ni idea. No se molt bé el què fèiem amb les escombraries, però per descomptat no reciclàvem, als carrers la llum a la nit era inexistent i et podies tirar una bona estona esperant l'autobús. Els de Monmany compràvem els productes que ens faltaven a la botiga de l'Enric, no hi havia forn però teníem una papereria esplèndida. Agafar el cotxe per desplaçar-te era el més habitual i l'assiduïtat dels trens no era la que gaudim ara. Fa 20 anys tot era pitjor però es vivia bé, ens sentíem privilegiats vivint al peu de Collserola.

Ara les coses són diferents, hi ha recollida selectiva d'escombraries, il·luminació en tots els carrers i pràcticament estan tots asfaltats, tenim diverses línies d'autobús i el poble ha millorat ostensiblement, però es viu millor? Si m'haguessin preguntat fa uns mesos els hagués donat una resposta afirmativa però ara... ara les coses estan empitjorant, almenys al barri del Monmany.

El més habitual és trobar gent que creu que l'EMD té les mateixes obligacions i competències que un ajuntament però no pot estar més equivocat. L'EMD té les competències que li dóna la Generalitat i les que li cedeix l'Ajuntament de Sant Cugat i justament la de seguretat no està entre elles, som dependents de les decisions de l'Ajuntament de Sant Cugat en matèria de seguretat i així ens va. Pràcticament hem de pregar per tot, perquè ens instal·lin càmeres de seguretat als carrers, que ens adjudiquin més efectius policials que patrullin pel poble, en definitiva hem de suplicar per sentir-nos més segurs a casa nostra. La gestió de l'EMD amb l’Ajuntament és una lluita contínua i això que paguem puntualment pel servei.

I mentre el TOT donant percentatges i dient que els robatoris en els domicilis estan creixent en a Sant Cugat i especialment Valldoreix, sort que algú ho ha dit en veu alta perquè els interessats ho llegeixin i s'adonin que no només som un número d'atestat, som persones amb nom i cognoms i amb molta por al cos. També semblen saber exactament per què succeeix, per l'orografia del terreny... Tenim sort que sabem el per què, ara només ens falta trobar la solució per acabar amb el problema.

Aquestes últimes setmanes alguns dels que prenen decisions haurien d'haver llegit les coses que s'escrivien al xat del Monmany, no les reproduiré per respecte, però la gent estava angoixada i amb raó. Que entrin a casa teva i et robin no només et perjudica materialment, el que és difícil de superar és l'experiència terrorífica que pateixes si et trobes dins de la casa en el moment del robatori i el nivell de pertorbació ha de ser esgarrifós si els que pateixen l'experiència són els teus fills que has deixat a casa confiant en la seguretat de la teva llar o la sorpresa alarmant si arribes i et trobes la teva llar violentada.

El procés més dur ha de ser l'adaptació psicològica de l'experiència o el sentiment que et embarga un cop la policia se n'ha anat i la denúncia està posada. Poder gestionar aquest sentiment d'inseguretat quan estàs a casa teva, el lloc del món on els teus fills, la teva dona, els teus pares haurien de desconnectar i viure sense por, sense que els sorolls normals els posin la pell de gallina, sense haver de mirar un cop i un altre cop amb ansietat si s’han posat les alarmes, si has tancat la porta amb quatre panys, sense mirar nerviosament el teu jardí darrere de les cortines veient ombres que es mouen quan són les branques dels arbres que es balancegen amb el vent, sospitant de tot aquell que veus a prop de casa i no reconeixes. Sense despertar a la matinada preparat per al pitjor o patir una nit insomni turmentat per el que podria haver passat i no va passar, però la possibilitat del que mai va ocórrer hi és amagada entre les ombres de la nit per destruir-te amb la seva simple existència.

Sense fer de casa teva un bunker.

Imagineu si tot això et passa una vegada, dues vegades... si al barri cada dia hi ha un robatori, si vius amb la por de saber que fins ara te n’has lliurat però pot ser ets el proper… L’ansietat, la por… No hi ha paraules per definir el sentiment d’impotència contra el sistema, la ràbia i l’angoixa.

La normalitat s'ha acabat i hem deixat entrar a la paranoia i sembla que hem d'aprendre a viure amb ella.

I torno a preguntar-me, jo visc al Monmany, un dels barris de Valldoreix, soc una privilegiada? Després del dissabte crec que sí, perquè de tot aquest patiment ha nascut una força imparable, perquè els veïns hem decidit cuidar del nostre barri i entre nosaltres, perquè si hem de sortir al carrer ho farem, si hem de ser els ulls vigilants del barri ho serem, si hem de pressionar les institucions les pressionarem, farem tot allò que sigui necessari per poder gaudir de la pau que ens dona viure entre la natura, en un lloc privilegiat com és Valldoreix i el barri del Monmany. No vull viure en la paranoia i aquest article que em naixia de la por s’ha convertit en crit de lluita.

Us ho dic; si no ens protegiu ho haurem de fer nosaltres però el que està passant s’ha acabat.

Susanna Casta, veïna de Valldoreix

Notícies relacionades