L'assistència al Ple

Torno una altra vegada a l’Audiència pública de l'Ajuntament de Sant Cugat, és dilluns i són les vuit del vespre, fora és fosc i fa fred. La sala està plena de gent, uns asseguts i uns altres en peu, l'ambient és dens però s'agraeix la caloreta. Com he dit no és la primera vegada que vinc i suposo que no serà l'última, la diferència radica que abans ho feia per una pseudoobligació mal entesa i ara ho faig per necessitat.

I la necessitat és un motiu poderós per deixar la comoditat de casa teva, creuar mitja ciutat i assistir al ple i a l’Audiència pública, plens que normalment són avorrits i pesats. Els que estem aquí ho fem perquè tenim la necessitat de que ens escoltin, que ens entenguin i que ens ajudin, més o menys com anar a pregar-li a Déu a l'Església, la diferència és que Déu és immaterial i l'alcaldessa és molt visible allà a les altures –mira tu!, com Déu!, potser tenen més en comú del que pensem–. També són motius poderosos l'angoixa, el cabreig i la sensació de sentir-te en perill. I quan els combinem tots junts és quan sortim de casa sigui l'hora que sigui, pugem al cotxe i ens n’anem al Ple per intentar apel·lar a l'única persona que pensem que té la capacitat de solucionar el problema que et desborda i que et descompensa la vida. La paraula clau és “pensemˮ, nosaltres pensem en ella, ella en nosaltres potser no tant...

Com he dit vaig entrar a la sala de plens i vaig veure que al costat de la Lola hi havia un seient lliure. Quina sort, vaig pensar, primera fila. Doncs no, pensament equivocat, perquè la moguda important estava darrere meu, en el públic i davant només les cares avorrides dels regidors. Total, que em vaig passar l'estona retorçant el coll com la nena de l'exorcista.

Vaig buscar amb la mirada, fent un "barrido visual", a la persona que m'interessa, buscava un home enfadat i sense pèls a la llengua, un home que porta mesos assistint als plens, demanant la paraula i aixecant-se per reclamar allò que jo també vull , sentir-me segura a casa meva.

I el vaig trobar, una fila per darrere i un parell de cadires a l'esquerra. Seriós, el front arrugat i amb aspecte preocupat, suposo que pensant en el que havia de dir. El vaig saludar amb un somriure per donar-li ànims i me´l va tornar. Ens vam entendre, la situació que provocarien les seves paraules no seria agradable, però allà estàvem uns quants veïns de Valldoreix i Sant Cugat per donar-li ànims.

I quan li va tocar el torn es va aixecar una altra vegada, i ja en van vuit, a reclamar una altra vegada que s'escoltin les seves peticions, que són fàcils d'entendre. Una altra vegada i una altra i una altra... Les seves paraules van ser extremadament educades, el seu to seriós i segons com, entre línies, escoltaves una fina ironia amb només un significat, el seu cansament i la incredulitat que una altra vegada estigui allà de peu, demanant exactament el mateix que les últimes vuit vegades. He repetit tant les paraules “vegada” i “un altre” que estan perdent el seu significat, no us passa?

El Sr. Cernuda ho va fer molt bé, com sempre, però el que em va deixar al·lucinada és la resposta i l'actitud de l'alcaldessa, la Sra. Carmela.

Jo no m'atreveixo a dir-li a ningú com ha de fer la seva feina, però sí a un polític –encara que les urnes els posaran al seu lloc–. Així que ara toca dir-li a aquesta senyora que a l’Audiència venim educats de casa i donar lliçons de comportament no és el que li toca fer. Amb les seves paraules cap al Sr. Cernuda l'únic que va aconseguir és crispar tots els assistents de l'Audiència pública. No va donar cap resposta clara a les peticions, va tornar a repetir les promeses que no ha complert i va intentar d’una manera molt grollera atacar al Sr. Cernuda acusant-lo de ser mal educat. Si hagués intentat donar-me a mi aquestes lliçons magistrals d'educació, possiblement m'haguessin convidat a sortir de la sala acompanyada d'un parell d'uniformats.

Jo no sé si la Sra. Alcaldessa és conscient que la gent ve al Ple perquè és el nostre últim tret, per necessitat i no per gust i menys encara per escoltar el que va dir i com ho va dir. És l'últim recurs dels que se senten impotents i abandonats, volen que se'ls escolti i se'ls solucioni aquest problema que els fa sortir de casa. El que segur no volem són sentir recriminacions, perquè si volia educar algú que s'hagués fet professora.

Post Data:

A l’hora que escrivia aquest article estava prevista una Audiència pública a l’EMD de Valldoreix. Hi vaig anar, com no ho he de fer? Ho vaig fer per mi i per donar-li veu a totes aquelles persones que per motius laborals, familiars o qualsevol altre no poden fer-ho. Vam anar uns quants veïns de Valldoreix i no vam escoltar tot el que ens hauria agradat, però el President va fer unes quantes promeses que ja veurem si les compleix. Li vam demanar informació de les reunions de seguretat amb l’Ajuntament per saber “qué se cuece” però es va acollir a la “quinta enmienda” per guardar silenci i ens vam quedar a cegues.

Però el que sí va ser és extremadament educat durant tota l’Audiència pública i se li agraeix, però no hauria de ser així, no hauríem d’agrair que ens tractin amb bona educació, perquè ha de ser una mesura indispensable per exercir de polític i més si governes.

Potser el President de l’EMD hauria de mantenir una xerrada amb l’alcaldessa de l’Ajuntament de Sant Cugat sobre com tractar a les persones que van a l’audiència pública a demanar ajuda.

Susanna Casta, veïna de Valldoreix

Notícies relacionades