La lluita i la ruïna d’un país

Durant les darreres setmanes he vist per la tele i en directe com el personal ha saltat del sofà i s’ha embolicat una altra vegada l’estelada al cos i ha sortit al carrer a boicotejar i a lluitar per les seves creences. Pel que he llegit són gent dels CDR. Ells es diuen patriotes, persones anònimes que pensen que estan protegint la terra de l´invasor. Ja sé que vosaltres teniu els vostres objectius que no són els meus encara que podríem coincidir en algunes coses. No gaires, eh?

Segons les notícies i els manifestos ara toca portar la lluita (fins ara mogudeta però encara controlada) al carrer. Llegeixo que ocupareu tot allò que faci falta per paralitzar el país, sembla ser que teniu l’absurd convenciment que el carrer és vostre i podeu portar la vostra lluita als espais públics que són de tots. Tinc experiència personal del que significa portar les vísceres per bandera, del meu pare he heretat un vincle sentimental per Navarra i desgraciadament aquella estimada terra va patir les ideologies foranes que uns pocs volien imposar. Això és un avís de com poden acabar les coses.

Però el que jo us volia fer veure és que potser us esteu equivocant. No sé jo, dieu que us estimeu Catalunya, oi? Que voleu el millor per aquesta terra, no? Us considereu patriotes? La voleu rica i plena, una terra ufana i superba, la voleu social i amable, ho sé perquè jo vull el mateix per Catalunya però el meu camí no és el vostre.

Un incís, espero que també la voleu neta i sense corrupció, perquè no s’entendria molt bé que tota aquesta moguda es fes per unes persones que tenen llaços tèrbols amb un període recent de la política catalana i que ens avergonyeix a tots.

I aquí va la meva aportació, a veure si m’explico. No feu més que dir que Madrid és l’enemic, que el “Gobierno de Mariano” és una pesta per Catalunya, que la vol vençuda. Dieu que ens roba i ens menysprea. Jo no crec en tanta exageració però és la meva humil opinió. Si penseu això, si us considereu els representants del poble català, per favor a mi excloeu-me de tant totalitarisme. I, si com he dit abans, us estimeu tant Catalunya, doncs podeu dir-me per què esteu ajudant a enfonsar-la? El vostre enemic no és aquí, si parleu amb nom d’aquest poble català que s’aixeca d’hora i va a treballar, que omple les autopistes i que necessita els trens i el busos per arribar a la seva feina. Si realment us importa tant el poble català, no seria millor que els deixéssiu fer la seva vida, que ajudéssiu al bon funcionament de la societat, que no lis compliquéssiu l’existència?

Per què tallar autopistes aquí? I trens? Us adoneu que als que esteu fotent és als catalans, en aquesta gent que tant estimeu.

I ara faré un intent força difícil i provaré d’utilitzar el vostre vocabulari i posar-me a la vostra ment segons el vostre patró de conducta i pensament, i llançar-vos aquesta idea, allà va: No hauríeu d’anar al territori enemic i tallar vies, trens, carrers i cremar contenidors i impedir la vida normal de la gent allà? A Madrid, per exemple? O és que fer-ho aquí és més fàcil? Aquí, fer la guitza a l’impenitent ciutadà és menys dolorós, potser t’emportes una garrotada d’un Mosso. Ei! que és la nostra policia i les tortes us les donen amb amor, aquí teniu a la tieta o el veí que us aplaudeix la valentia, però allà sols hi la solitud dels valents. Pensar en el que us podrien fer els usuaris dels serveis públics, la gent d’a peu, aquesta gent que li queda poca paciència amb el nostres desitjos de llibertat i amb els nostres insults, que l’únic que volen és anar a treballar cada dia sense que el trajecte es converteixi en un viatge per els set cercles del purgatori, a l’igual que els catalans. I si Madrid és massa lluny, teniu Saragossa que us agafa més a prop. També és territori enemic, València, Burgos, però fa fred a Burgos…

Nois i noies i adults, si és que hi han entre vosaltres, teniu un munt de llocs per escollir. Deixeu en els Catalans una estoneta tranquils, deixeu de fer-nos la guitza, perquè fins i tot aquells que volen la independència s’adonen que aquest tipus de violència no ajuda ni en els que estan empresonats ni a la prosperitat del país. Crec que no esteu valorant prou bé les conseqüències de les vostres accions, el que haurem de pagar tots. Ens esteu exposant a un futur que molts no hem escollit i que no volem. Fins ara teníem les paraules però esteu començant un cadena de reaccions que us poden, ens poden, portar allà a on no volem anar.

He de dir que algunes parts de l’article són una gran ironia i que és lluny del meus desitjos enviar a ningú a fer accions subversives a Madrid o a qualsevol altre indret d’Espanya, espero que no us ho prengueu en serio. Vull aclarir això no vagi a ser que algú s’ho prengui al peu de la lletra i agafi l’AVE.

És que tot plegat em fa tanta ràbia. Em fa ràbia que tots, els d’un costat i els del altre, parleu del poble català com si fos vostre, com si fóssiu els propietaris. I cada un de nosaltres som lliures per pensar i actuar diferent, i jo penso diferent. No ens esteu fent cap favor, al contrari, esteu perjudicant tant allò que estimeu que al final ens fareu plorar llàgrimes vermelles.

Hi ha uns altres camins, hi ha unes altres maneres.

L’article arribava fins aquí però després del que ha succeït a l’Ateneu de Sarria l’he d’allargar una mica més per expressar el meu estupor i la pena perquè puguin passar aquestes coses a la meva preciosa Barcelona. La por que sento perquè les imatges em fan recordar històries que m’explicava la meva àvia d’uns anys foscos. Recordeu el que he dit abans? Allò que les accions d’uns porten a les reaccions d’uns altres? Doncs ja ho tenim aquí. Quan entendreu que la violència d’uns quants no pot controlar el sentiment d’un país i que una meitat no pot imposar-se a l’altra? No podem dominar ni reprimir a un altre ésser humà ni per la violència o l’insult, ni ofegant els seus drets ni els seus sentiments. Però em sembla que aquesta lliçó l’aprendrem a les dolentes.

I torno a allargar amb unes paraules més aquest article, vist el que està passant, per aclarir que encara que he parlat de la violència dels CDR en cap cas es pot comparar, en aquests moments, amb actes de terrorisme. Amb aquestes acusacions no fan cap favor a les víctimes del terrorisme i fereixen a tots aquells que com he dit tenim llaços amb Navarra o el País Basc. És cert que el CDR intimiden amb la violència congènita d’un grup de gent que tenen el propòsit de desobeir conscientment la llei, no s’adonen perquè és un grup de persones que tenen un únic criteri i són impermeables a qualsevol pensament aliè. Però fins ara el que han fet no pot estar més lluny del que va ser la kale borroka o el terrorisme que es va patir a Espanya.

Susanna Casta, veïna de Valldoreix

Notícies relacionades