Justícia i venjança

Aquests dies he sentit de tot en els mitjans de comunicació. En quan va sortir la sentència de l'excarceració de la Manada tot periodista que es preués va tenir una opinió al respecte i més o menys totes eren coincidents. Els polítics també ho van fer, posant el seu granet de sorra com cagadetes de colom. Cada partit va dir la seva, cosa que no em va sorprendre perquè són opinions sabudes, exceptuant Ciutadans que ha passat d'estar en contra del feminisme i no trobar res dolent en el que els està passant a les dones a voler liderar el moviment en una ostentació d’"egolatrismo", que li és propi al Sr. Rivera, a dir ara que l'excarceració dels presos de la Manada és una aberració del sistema, ells són així, com “veletas al viento”.

Tornem a la sentència, el tribunal explica, utilitzant moltes pàgines, els diversos motius pels quals aquests homes poden tornar a casa seva. Argumenten que no hi ha perill que deixin el país, s'han quedat els seus passaports com si per creuar la frontera amb França i perdre a les terres gales calgués cap documentació; que la noia a la qual van violar en massa està fora de perill perquè viu a Madrid i ells a 500 quilòmetres –em sembla que Madrid - Sevilla en AVE són 3 hores–, que s'han pagat 6.000 euros, com si els hagués costat molt recaptar aquests diners entre tots els misògins que es van quedar descansats escrivint barbaritats sobre la víctima en la funesta web de cotxes o a tots aquests amics i familiars que els van donar suport des del seu barri. Doncs sembla ser que els jutges han decidit sota aquests arguments que aquests individus podrien sortir de la presó perquè no eren un perill per a ningú.

Per a ningú? Estan segurs?

Han pensat vostès en que aquests homes en cap moment han acceptat l'acusació de violació?, que per a ells el que va passar en aquell fosc portal de Pamplona no va ser un delicte si no sexe consentit? Que pel seu limitat o inexistent sentit de la moral i l'ètica el que va succeir entra dins de la seva anormal normalitat? Que alguns d'ells haurien de ser pilars de la societat, per la professió que exerceixen, el que fa més perversa la seva conducta? Que vivint lliurement a prop dels seus familiars i dels seus amics, que si són amics han de ser de la seva mateixa condició moral, se sentiran suportats, el que significarà que entraran en bucle amb un "jo no vaig fer res mare, va ser ella que va voler" i "sí fill, us va seduir i ara us denuncia la molt puta" i així una vegada i una altra fins que uns i altres es creguin que el que va succeir va ser una cosa normal?

I torno a preguntar: per a ningú? Estan segurs? Quan aquests cinc i potser algun més estiguin junts de copes, quan aquesta manada d'animals tornin a reunir-se i es trobin en la mateixa situació que a Pamplona, ​​de veritat pensen que no tornaran a fer el mateix, que el seu comportament no serà exactament igual? M'agradaria tenir la seguretat que tenen vostès i que emana de la lectura de la sentència que els ha deixat en llibertat. No ho entenc, perquè l'estudi de les lleis no crec que aporti una precognició superior a la de la resta dels humans que no hem estudiat dret, ni tan sols una comprensió del caràcter de l'individu més encertada. Llavors, com poden assegurar que aquests homes no són perillosos per a qualsevol altra dona que surti de festa a les dues del matí i se'ls trobi?

He d’escoltar també que ens criden histèriques i venjatives per sortir al carrer a reclamar Seguretat, Igualtat i Reconeixement. A tots aquells que amb mig somriure ens tracten amb condescendència els he d’explicar un parell de cosetes per veure si aconsegueixo obrir una bretxa en el seu petit cervell. Aquest histerisme ve causat perquè arrosseguem en la nostra consciència col·lectiva segles de sofriment, segles de morts, segles de submissió. Abans no érem més que un objecte d'ús diari de l'home i, perdonin, però estem fartes, cansades i desesperades perquè aquest masclisme lluny de desaparèixer s'ha amagat, en la modernitat i la llibertat d'avui dia sota una disfressa que només nosaltres sabem reconèixer per les seves formes i les seves paraules. Les dones reconeixem de seguida tot allò que ens fa olor de submissió, ens sap opressió i ens toca amb violència, per això, sabent el que s'amaga rere les paraules seguim sortint al carrer. Per si hi ha algun dubte, ho deixo aquí escrit, perquè escoltin bé: Sí volem venjança per aquelles que per ser el que són, dones, han patit violència per part d'un home. Volem que paguin perquè ja està bé. Estem cansades de ser apallissades, de morir i de ser violades, que la culpa no és nostra com hem escoltat per part de la societat durant segles i perquè no és no.

Us explico el que passat i el que porta passant els darrers anys. La situació que portem arrossegant les dones; quan durant tantíssim temps tens a un col·lectiu sotmès sense més motius que el seu sexe, quan ho has deixat cec i sord, quan no han estat més que objectes, quan han servit de moneda de canvi per a aquesta societat occidental dirigida per homes blancs, aquest col·lectiu en el moment en què percebi la submissió a la qual està sotmesa, quan obri els ulls a la llibertat que per dret li pertany, aquest col·lectiu s'alçarà i us cridarà a la cara que ja està bé, que fins aquí, que no més.

La història avança lentament, però de tant en tant hi ha esdeveniments que disparen aquesta consciència que la societat vol fer callar amb una aparent normalitat i tot es precipita i llavors ve el clam social, les manifestacions multitudinàries i els crits als carrers i les cares de cabreig de les dones. I aquest és el moment en què tot avança molt més ràpid, deixant a molts amb un sabor amarg a la boca perquè saben que estan perdent un terreny irrecuperable. Una noia ha hagut de ser violada per unes bèsties en un trist portal de Pamplona perquè les dones i molts homes que no han patit però que entenen deixin la seva vida un moment i surtin als carrers per empènyer al món a ser una mica millor. Això ha estat el que ha passat, les manifestacions massives contra la sentència de la Manada i ara contra la seva excarceració han estat el símbol d'aquest "s'ha acabat", ni més ni menys.

Susanna Casta, veïna de Valldoreix

Notícies relacionades