Fill dels nostres temps i dels nostres polítics, Vox ha nascut

Es va començar a engendrar a Catalunya, amb ADN convergent. L'estupidesa dels nous independentistes, les seves burles a l'Estat, la seva absurda ceguesa quan es van obstinar a no veure que una part important del poble català no cavalcava amb ells cap a la daurada república va ser el principi, l'òvul on es va gestar el resultat de les passades eleccions andaluses. Fa deu anys la nova modalitat de fer política es saltava les línies vermelles i les deixava enrere bombardejant els carrers amb eslògans falsos. La mentida i l'engany, que sempre havia existit en els cercles polítics espanyols, els catalans inclosos, es presentaven com l'única veritat per explicar que Catalunya entrava en una recessió i s'acabava l'era de prosperitat, es va vendre la independència com la solució a la ruïna de les famílies, a les retallades en tots els àmbits, a l'atur, a la corrupció i a tantes coses que començaven a degenerar. L’epifania que va sofrir el President Mas al sobrevolar la massa de gent enfadada, li va fer veure la llum. S'havia de buscar un culpable fàcil, un missatge que allunyés d'ell la responsabilitat dels pressupostos minvants, qualsevol cosa que fes que la massa de sota l’helicòpter el mirés amb simpatia i li perdonés les retallades en educació, sanitat, cultura, dependència, medi ambient i moltes, moltes més. Es van inventar el "Madrid ens roba" o "Els Andalusos no treballen", es va culpabilitzar els espanyols dels problemes catalans i el President Mas es va lliurar de les cassolades diàries de les onze. Es focalitzava tant en buscar culpables als problemes que es van oblidar de fer polítiques per solucionar-los. No només es va deixar de fer política, sinó que en un acte de sobirana estupidesa van entregar la iniciativa als crèduls, al ramat, pensant que seria fàcil de recuperar, però a la gent l’enganyes un cop, si ho intentes dues vegades tens el perill de perdre la mà, que és exactament el que ha passat. Ara a Catalunya la política del Govern està en mans de les associacions populars i de la gent al carrer i a Espanya, això que està passant els de l’altra banda amb ajuda dels diferents mitjans de comunicació ho han sabut vendre molt bé... Però d'un solitari òvul no neix un fill, necessita que el fecundin i per fer-ho allà hi havia la corrupció del PP i la manca d'ètica de Ciudadanos, aquest últim va ser un bon alumne de les lliçons populistes dels partits independentistes catalans que tenien com a màxima "si saps vendre bé un producte, la gent el compra, encara que sigui fum".

Igual que els independentistes, Ciudadanos va perdre les vergonyes, va sortir a trencar carrer i ho va aconseguir. És clar que els catalans/indepes, els catalans/catalans, els catalans/espanyols i els espanyols som igual de crèduls, perquè totes les modalitats existents ens vam creure les burdes mentides que ens explicaven.

I mentre, el PP estava tan descol·locat que va haver-se de pujar al carro de la crispació perquè no el dessagnessin les exageracions de Ciutadans sobre Catalunya. "Catalunya està en ruïnes, en caiguda lliure, no hi ha llibertats, el castellà es persegueix", cada vegada que les dretes obrien la boca pujava el pa. S'esforçaven a convèncer-nos que Podemos era Veneçuela i va quallar el missatge, van aconseguir vendre l'eslògan i Podemos no va saber defensar la plaça perquè no hi havia defensa que sonés bé, a més estaven massa ocupats en lluites internes viscerals.

I la debilitat del PSOE, que no va saber com fer front a uns enemics que l'atacaven amb una bogeria rabiosa, amb la impotència dels perdedors, un president que ha estat incapaç de controlar els propis, aferrant-se a la il·lusió del que podria haver estat si hagués tingut temps per pensar, per escollir, per reflexionar. Les esquerres tenien els problemes de les esquerres i estaven tan obstinades a ser alguna cosa diferent que no li van donar importància al que s'estava gestant en l'Espanya més profunda, la que ells tenen el deure de conèixer i entendre. Pensant que no hi havia perill de tornar al passat van permetre un discurs contra tot el que ells havien de defensar: els drets humans, els de les dones, la llibertat d'expressió, les lleis LGTB, el problema de l’emigració... i no van sortir a plantar cara.

Podria haver estat un embaràs llarg, com el d'una elefanta, però va arribar Aznar i gràcies a les seves paraules senzilles i tendres (ironia), els seus càlides carícies (ironia) i els seus bons desitjos (més ironia) va accelerar el part.

I el dia dos de desembre Vox va veure la llum i la foscor va arribar a les nostres vides. Per fi érem completament europeus, sense Gibraltar, però europeus. De debò pensàvem que el que ha passat a Polònia, Hongria, Itàlia, Dinamarca, França, els EUA no anava a passar aquí?

I mentre, les coses importants, "les de menjar" com deia el meu pare, s'han desdibuixat, ara la sanitat, la pobresa, l'educació, la immigració, la llei de la violència de gènere, les pensions, els sous de misèria, tot això ha desaparegut en nom dels nous populismes i les banderes. Ningú té temps per veure que la Unió Europea només s'ha posat d'acord en salvar els bancs, que el parlament espanyol ha votat que els partits polítics tenen dret a espiar les nostres vides o que el govern danès vulgui ficar els immigrants en una illa deserta com una mena de gulag o camp de concentració, que un home ha submergit a una nena en aigua bullint provocant-li uns danys espantosos i els jutges han decidit que era un delicte menor, condemnant-lo només a dos anys de presó i mentre això succeeix la llei contra la violència infantil és en un calaix perquè ara només toca Catalunya i Vox.

I el més irònic? Llegir les declaracions de Marine Le Pen, al senyor Santiago Abascal se li haurien d'explicar un parell de cosetes així entendria millor els missatges de la seva suposada amiga Le Pen, perquè crec que no és molt conscient de la realitat que s'amaga darrere la seva efusiva felicitació via Twitter. Se li hauria de fer entendre que la senyora Le Pen vol una França forta com la de fa vint o trenta anys i no seria un mal projecte si no signifiqués alhora una Espanya feble. Perquè el populisme de Le Pen vol retornar a la França que ens cremava camions a les fronteres, que deia que l'Àfrica començava als Pirineus, que protegia els terroristes, que menyspreava tot allò que fes olor a espanyol i que el seu objectiu era minar la credibilitat espanyola en les institucions europees. Potser si el Sr. Abascal tingués nocions bàsiques de la història europea no cauria en el ridícul d'acceptar les paraules amables que surten dels dits de Marine Le Pen.

Susanna Casta, veïna de Valldoreix

Notícies relacionades