Fet amb el dit

L’altre dia vaig estar llegint la ley de la profesionalización de la alta dirección de las administraciones públicas o llei en contra dels dedazos, esperant que de veritat algú hagés inventat un mètode democràtic i legal per evitar que quan un partit guanya unes eleccions, qualsevol elecció a qualsevol lloc d’Espanya, aquest partit trufi, amb els seus fidels, els llocs més rellevants de l´administració pública i del sector empresarial públic lligat al govern.

Van ser 28 pàgines de text, la lectura va ser pesada per la reiteració de termes i pels bucles en què queia l’autor per recalcar sempre la mateixa idea, el control de l’excel·lència dels candidats. Hi havia una infinitat de paràgrafs buits de contingut que fàcilment podrien eliminar-se però entenc que serveixen per omplir, realment la lectura em va resultar pesada i estèril.

Ja sé que no entendreu la bogeria que em va donar per posar-me a llegir aquesta llei, però és que l’han publicitat tant a tot arreu, han parlat tant d’ella des de els mitjans de comunicació més tradicionals –tertúlies vàries i informatius– fins i tot a les xarxes com Twitter, que com una no és de pedra i té curiositat, m’he vist amb l’obligació de llegir-la a veure si aquesta vegada em sorprenien positivament. Saben també que l’ocupació d’aquests llocs està relacionada amb les diverses sentencies judicials que exposen amb claredat la importància clau d’aquestes figures a les administracions. Per això veia amb aquesta llei una finestra oberta per solucionar un problema que està gangrenant per dins les administracions públiques espanyoles.

En una primera ullada sembla una llei idíl·lica perquè contínuament utilitza termes com “idoneidad”, “honorabilidad” i “profesionalidad”, millor dit, continuadament i reiterada.

Traient tota aquesta literatura sobre adjectivació bonica, l’única idea innovadora és la creació de la figura del “Presidente de la Autoridad Independiente de la Integridad Pública” emmarcada dintre d’un organisme independent de la resta d’administracions públiques, amb un criteri vinculant de les seves decisions i amb el poder de vetar qualsevol decisió del Govern o del Congrés espanyol, o sigui que anirà per lliure i la seva decisió serà, en últim cas, l’única vàlida. Aquest organisme decidirà qui, com i quant.

Esto significa que, por un lado, disfruta de personalidad jurídica propia, y, por otro, que sus cargos no pueden recibir, ni aceptar, instrucciones, órdenes o indicaciones de ningún tipo que los distraiga del ejercicio de las funciones que se les atribuyen. Se trata de una autoridad que cuenta con un presidente, elegido por el Congreso de los Diputados, entre profesionales de reconocido prestigio. La organización y las competencias se concretan en la Ley de creación y en el estatuto orgánico y funcional que se apruebe posteriormente. Las funciones que se le encomiendan son, en líneas generales, la fiscalización del cumplimiento de las reglas de la Ley, en particular, en relación con el nombramiento y sus exigencias de honorabilidad y de idoneidad, así como las reglas relativas a los conflictos de intereses, y las garantías del interés público una vez producido el cese, sin olvidar, lógicamente, las reglas de incompatibilidades. En definitiva, la autoridad se ha de convertir, en virtud de su independencia, en la guardia y custodia de la integridad y de la idoneidad en relación con el nombramiento y el cese de los cargos de alta dirección, así como de servicio objetivo al interés general, sin distracciones derivadas de otros intereses. La independencia habrá de contribuir al reforzamiento de la legitimidad de sus funciones y, por consiguiente, a la profesionalización y al servicio al interés general por parte de los cargos de la alta dirección”

Un Organisme i una figura, la del “Presidente de la Autoridad Independiente de la Integridad Pública” que s’ha d’aprovar sense una regulació al darrere perquè segons diu la llei això es deixa per més endavant i ja se la farà ell solet o soleta quan resulti escollit, una mica d’allò del “Juan Palomo, yo me lo guiso y yo me lo como”.

2. La organización y el funcionamiento de la Autoridad Independiente de Integridad Pública será objeto de desarrollo por un estatuto orgánico, elaborado por la Autoridad, y aprobado por el Consejo de Ministros, para su posterior publicación mediante Real Decreto en el «Boletín Oficial del Estado.”

A veure com queda això, s’escull una persona des del Congrés, una vegada escollida elabora el seu propi reglament que finalment presenta al Govern de torn i després de l’aprovació, el/la deixen lliure per seleccionar qui ocuparà els llocs de responsabilitat.

Suposadament aquesta persona sortirà escollida amb la majoria de la càmera que serà la mateixa que escollirà al Govern i el Govern acceptarà els estatuts redactats per “la Autoridad”. Enteneu el mateix que jo? Que aquesta “Autoridad” serà exactament del mateix color polític que el Govern de torn? No em dieu que no és retorçat l’argument? I una vegada estigui tot lligat i ben lligat se signa un “Real Decreto” sense passar pel Congrés i “tira p´alante”. Tot plegat no deixa de ser “dedazo” embolicat amb paper de colors per distreure’ns o un ditet amagat sota una disfressa d’imparcialitat.

Muntar una institució paral·lela per escollir càrrecs públics que no obeeixi al Congrés dels Diputats no crec que sigui la millor manera d’evitar els “dedazos” o de posar a gent incompetent, però lleials amb el partit, al front de emp’eses del sector públic o de departaments importants de l´administració. Aquesta solució em recorda més a les mesures que estan duent a terme els Governs de dreta populista de Polònia o Hongria en una democràcia il·liberal, que el que deuria de fer una democràcia on el poder emana del poble i qualsevol administració al marge d’aquest poder sobirà no deuria d’existir. En resum, un grup de gent que durant uns anys, escolliria o no, en els diferents càrrecs públics amb un veto brutal sobre la resta de opcions alienes.

Però no podia quedar-me sols amb una crítica destructiva quan per la meva feina he pogut conèixer de prop un altre mètode per escollir un funcionari sense interferència política, dins la llei i de manera equànime.

Aquí mateix, a l´EMD de Valldoreix, utilitzant un sistema que assegura l’ocupació del càrrec de manera professional, honesta i legal. Us faré un parell de pinzellades i potser els pares de la llei s’ho miren i s’esmenen a ells mateixos.

Per escollir un funcionari o un treballador per ocupar una plaça, l’EMD fa un concurs públic amb unes bases –temari de l’examen i el currículum vitae–, és comú que quan aquestes places es fan públiques els col·legis professionals revisin les bases per assegurar que siguin correctes. Per poder examinar aquest candidat s’escull un Tribunal –5 persones per examinar un funcionari i 3 per un treballador–; el repartiment quedaria així: 1 funcionari de la casa (EMD), 2 funcionaris de l´administració pública –podrien ser de la Generalitat o d’algun ajuntament però és obligatori tindre la plaça en propietat– i 2 funcionaris de la Diputació –fas una petició perquè un funcionari de la Diputació formi part del Tribunal.

El procés és anònim, poden haver observadors que estaran escollits entre els representants del treballadors de l’EMD, el tribunal és sobirà i no rebrà interferències polítiques.

El temari de l’examen està consensuat entre un representant dels treballadors de la casa i el Govern, i consistirà en desenvolupar 30 dels 50 temes que recollia la base del concurs.

Com he dit hi ha dos tipus de convocatòries, la dels funcionaris i la dels treballadors, la dels primers és una mica mes complexa i difícil que la dels segons i per això la posaré com exemple.

Un cop s’obren el sobres comença la selecció del candidat amb una sèrie de proves jutjades per el tribunal. La primera consisteix en un examen de dret administratiu, constitucional i lleis orgàniques. La segona, desenvolupar X temes propis de la plaça que s’especifiquen a les bases del concurs. La tercera, una prova tècnica quan sigui necessària per comprovar la capacitat tècnica del candidat. La quarta, prova de mèrits amb un barem de puntuacions que també s’especifica a les bases –és una valoració del CV. En alguns llocs també el tribunal pot requerir una prova psicotècnica.

I sí, així s’escull un funcionari, amb una mirada llunyana dels polítics i un control exhaustiu dels seus iguals. No fa falta inventar un altre organisme amb superpoders que seria una manera de manipular i pervertir el sistema. I, per favor, deixem d’incrementar estúpidament el pressupost, quan resulta que una gestió més transparent per escollir càrrecs públics ja està inventada. Permetem que sota la mirada inquisidora del parlament, que és on descansa el poder del poble, els funcionaris escullin el millor candidat per ocupar una lloc a.... com diuen? Ah si, l’Alta direcció.

Susanna Casta, veïna de Valldoreix

Notícies relacionades