Els indults

És la nova paraula de moda, l’indult. A mi personalment aquesta paraula em recorda a l’època medieval, però no, l’hem arrossegat fins el segle XXI com una despulla dels inicis de la nostra història monàrquica.

Segons el Ministeri de Justícia, l’indult és: “Una medida de gracia, de carácter excepcional, consistente en la remisión total o parcial de las penas de los condenados por sentencia firme, que otorga el Rey, a propuesta del Ministro de Justicia, previa deliberación del Consejo de Ministrosˮ.

La llei ens ve del 1870, encara que ha estat corregida en diverses ocasions. El canvi més important que s’ha fet durant aquest anys és prohibir que puguin beneficiar-se d’aquesta mesura els polítics condemnats per corrupció o per violència de gènere (proposició de llei del PSOE en el 2017), deixant al marge aquestes excepcions la llei és molt clara, ens diu que l’indult perdona la pena que encara no està completa, però òbviament no la que s’ha complert, no s’extingeix la responsabilitat civil derivada del delicte ni tampoc els antecedents penals de l’indultat i només es poden beneficiar d’ella els condemnats amb sentència ferma. Molta gent pensa, equivocadament, que l’indult t’exonera absolutament de tot, no és cert, no confonem amb l’amnistia que sí que ho fa.

He sentit per les xarxes que per ser agraciat per l’indult reial has de dir públicament que et penedeixes i sentir-te completament avergonyit del que has fet, això no és del tot exacte, el tribunal que t’ha condemnat ha d’observar i presentar un informe al Govern d’Espanya en el que faci esmena de, si hi han proves o indicis de penediment, si existeix part ofesa i escoltar-la i que no hi hagi perjudici cap a una tercera persona. El Govern abans de recomanar té l’obligació d’informar al Congrés i només llavors podrà presentar el document al Rei per a la seva acceptació i signatura. He d’observar que el Govern no té l’obligació de seguir la recomanació de l’informe presentat pel tribunal, moltes vegades negatiu; tenim com a exemple els anys del president Aznar i del president Rajoy, sota les seus mandats molts dels indults es van donar sense l’aval del tribunal que havia redactat informes negatius. I per rematar, el Tribunal Suprem sempre pot anular l’acord del Consell de Ministres per concedir un indult per manca de justificació suficient.

Yo te lo doy yo te lo quito

Durant aquest anys de democràcia s’han donat indults com si fossin xurros, començant pel president Adolfo Suárez i finalitzant per Mariano Rajoy hem arribat en els quasi 18.000 indults. Adolfo Suárez uns 410 en dos anys, Leopoldo Calvo Sotelo 878 en dos anys, Felipe González 5.944 en 14 anys, Aznar 5.948 en 8 anys, Rodríguez Zapatero 3.378 en 7 anys i el Mariano Rajoy 887 en 6 anys i mig. Fent una senzilla divisió el campió del “indultage” va ser el senyor Aznar amb 743 al any.

En tota aquesta llarga llista d’indults els més habituals són per robatori i drogues, encara que en els últims anys els de corrupció i prevaricació han estat molt comuns. Certament en aquest anys de democràcia als Reis se’ls ha quedat la mà tonta de tan signar indults procedents del Govern, de la major part d’ells no en sabem res però en canvi uns altres van ser notícia de capçalera de tots els diaris: Tenim el cas de Manuel Arbesú (2014), els quatre mossos d’esquadra (2012), el del kamikaze (2012), els del YAK 45 (2012), Alfredo Saenz (2012), Rafael Vera i José Barrionuevo (1998 indult parcial), General Alfonso Armada (1988), Javier Gómez de Liaño (2000)... La resta fins a 18.000 els podeu buscar al BOE.

No penseu que m’ha donat una febre i m’he posat a buscar informació sobre els indults perquè sí, què va!, és que l’indult és la paraula més utilitzada pels polítics en la campanya electoral perpètua. Sembla que al parlament de Madrid aviat, gràcies al Partit Popular i a Ciudadanos, es parlarà extensament dels indults, sense generalitzacions, es parlarà exactament dels indults als polítics catalans. Polítics, no oblidem, que encara no estan ni jutjats i que sembla que fins a dintre d’uns anys no tindran sentència ferma. Segons aquests dos partits és importantíssim que tota la càmera es posicioni immediatament a favor o en contra d’aplicar l’indult als acusats, encara que no ha començat el judici, que cap d’ells ha demanat res al Rei i que Europa és “el último reducto”. Us imagineu als d’ERC, republicans de mena, demanat l’indult al Rei? La idea em fa explotar el cervell.

L’estat de dret a Espanya garanteix que una persona és innocent fins que una sentència demostri el contrari. Molta gent ha de pensar que la condemna serà de culpabilitat per insistir tant en si se’ls aplicaran o no els indults, delirant, oi? L’escena política a Espanya en aquests darrers anys canvia, com ja hem vist, constantment i els que ara són al poder o a l’oposició demà pot ser han intercanviat els llocs o fins i tot poden haver sortit del focus, encara això és extremadament important que aquí la gent es mulli a veure si tots entrem a la idea que tenen alguns de com deu ser un bon demòcrata o constitucionalista, perquè si no encaixés perfectament ja t’acusen de ser antiespanyol i traïdor.

Per que és el tema estrella de la temporada? No crec que el motiu sigui per millorar la nostra societat, si fos per aquesta raó simplement el traurien definitivament i per sempre de la legalitat del país i tots cap a casa. Darrere de tants titulars i tantes declaracions tremendistes no hi ha cap motiu noble, només una persecució implacable cap al president Sánchez, aquell del no és no, aquell que va deixar el seu escó per no trair els seus principis, va fer el que no ha fet cap altre polític, va ser honorable. Bé, no hem d’oblidar les eleccions andaluses, la guerra oberta entre les dretes espanyoles i la banalitat imperant.

Així estem, marejats una vegada més pels nostres estimats polítics.

Si un té confiança en la justícia –per favor no rieu– i en les seves sentències –vinga no rieu!– no entenc la figura de l’indult. A no ser que, com s’ha utilitzat fins ara, serveixi per lliurar del seu càstig a persones properes a gent del poder.

Tots els països europeus tenen aquesta figura de gràcia i fora d’Europa la més coneguda és la dels Estats Units. Allà té una raó poderosa de ser, allà l’indult pot salvar al pres de la pena de mort, allà hi ha forces que lluiten contra la pena de mort en alguns estats i l’indult és l’ultima eina que tenen els condemnats per lliurar-se de morir en mans del estat. Allà l’indult està per contraposar l’aberració de la pena de mort. L’indult allà és més que necessari, és fonamental.

I ara seré breu, l’indult ha de desaparèixer i si no fos així, tot i ser anacrònic en l’era en què ens trobem, mai hauria d’estar en mans del govern; el poder de donar un indult hauria de descansar en les mans del poble per concedir-se per aclamació popular i, si m’estiren, en mans dels nostres representants al parlament. Tal i com està establerta la llei per concedir l’indult és trampejar amb la justícia i no té lloc en una democràcia moderna.

Susanna Casta, veïna de Valldoreix

Notícies relacionades