Candidatus

Candidato procede del latín candidatus ‘el que viste de blanco’, derivado del verbo candere ‘ser blanco’, ‘brillar intensamente’, voz con la que se designaba en Roma a quienes se presentaban como aspirantes a cargos públicos. En el ritual político romano, los candidatos debían cambiar su habitual toga por una túnica blanca (candida) con la que se exhibían públicamente para manifestar la pureza y la honradez esperables en los hombres públicos. Candere procede de la raíz indoeuropea kand- o kend- ‘brillar’, de la cual se han derivado palabras tales como candelabro, candente, candela, cándido, incandescente, incendio, etcétera. Ningún derivado de candidus llegó hasta nosotros con significado directamente alusivo al color blanco, pero la blancura deslumbrante que la palabra latina candor expresaba en la lengua de los césares se mantuvo en el español candor, con el mismo sentido de “sinceridad, sencillez y pureza de ánimo” de la palabra en latín…” Ricardo Soca.

Alguns d'aquests Candidats portaven la toga oberta per lluir les ferides de les batalles passades i així demostrar la seva valentia en combat. La campanya de les eleccions, de només una setmana de durada demostrant que qualsevol temps passat va ser millor, consistia en el passeig del candidats pel fòrum romà juntament amb alguns dels seus seguidors més pròxims, saludant aquells dels que volien aconseguir el vot per la seva candidatura. Eren summament espavilats, ja que no prometien res en els seus discursos per la por que algú els obligués a complir les promeses fetes. En l'actualitat són una mica més estúpids, es fan un fart de prometre per no complir res. També es desacreditaven, es denunciaven, es venien i es compraven per diners o favors, arribaven fins a l'assassinat per aconseguir entrar en alguns dels nivells del “cursus honorum” que era el sistema de regulació de les carreres polítiques.

Aquesta ha estat la lliçó d'història per avui, apresa després de cremar-me les celles i la retina davant de la pantalla de l'ordinador, buscat per què se'ls anomena candidats als que es presenten per exercir un lloc públic. Avui dia la paraula ha perdut part del seu significat original ja que tots aquells que es presenten per a un lloc de treball són candidats, però per aquest article em cenyiré únicament a l'etimologia original de la paraula que és el que m'interessa.

En algun llibre d'història he llegit que com no s'aconseguia el blanc desitjat, arrebossaven les túniques amb calç, barrejada amb algun producte que els feia brillar enlluernadorament. Imaginar a homes adults passejant convulsivament pel fòrum romà desprenent calç amb purpurina al caminar, perdent a cada pas donat l'honradesa i l'ètica i deixant un rastre artificial de blancor brillant al seu pas, em fa pensar en els candidats d'avui dia. No hi ha calç suficient en el món per cobrir la manca de puresa i honradesa tan manifesta en cada un d'ells.

No podem confondre la democràcia que gaudim a Europa amb la República Romana, on tot i la participació per escollir els seus representants polítics no es podia considerar una democràcia. Però tot i així no deixo de pensar que potser hem preservat les perversions d'un sistema i se'ns han caigut pels forats de la història les bondats. En principi els que desitjaven un càrrec públic no ho feien per motius econòmics perquè s'entenia que el servei a la comunitat era suficient recompensa. És cert que al no tenir remuneració automàticament s'excloïa els sectors més pobres de la societat, però almenys no es pagava de les arques públiques a inútils poc preparats. La durada del càrrec era summament curta, el que no deixava temps perquè es muntessin corrupteles ni xarxes clientelars i no podies repetir en el mateix lloc, o pujaves en l'escalafó del “cursus honorum”, passant per una altra elecció, o te n’anaves a casa teva.

Els polítics i els assessors que estan xuclant de la política arriben, molts d'ells, sense cap noció sobre com gestionar l'administració pública i tot i que és veritat que alguns s'ho prenen amb seriositat i escolten i aprenen. El més comú és que marxin, si alguna vegada ho fan, perquè no he vist obcecació més gran que la d'un polític aferrant-se a la cadira, sense haver après res i sense haver millorat la vida de la ciutadania.

Tots hem vist com els candidats de les democràcies actuals, i sobretot els de l'espanyola, es preocupen únicament per ells i han quedat obsolets del seu vocabulari termes com "puresa i honradesa". Avui en dia la mentida i l'engany són les bases de les campanyes electorals. Al pensar en els vostres candidats us emportareu les mans al cap al llegir aquestes paraules, però segur que assentireu amb el mateix cap a recordar els discursos d'un candidat diferent del vostre. Així que al final tots pensem malament dels uns i dels altres, això hauria igualar-los al mateix nivell, o no? Perquè les mentides tenen matisos i de petita vaig fer una escala personalitzada de la categoria de les mentides, hi ha les mentides grosses, les mentides per compassió, les mentides a mitges, les mentirijillas i les mentides mortals; però la meva mare a l’escoltar la meva escala mentirijil, em deia que en el fons tot són mentides, així que corregeixo, les mentides són mentides i quan es diuen fan mal. Conclusió: els polítics que menteixen són nocius i per molt simple que sembli, és la veritat.

El més sorprenent és la nostra reacció en escoltar-los mentir, el nostre subconscient assimila la mentida perquè és molt llest i difícilment es deixa enganyar, però conscientment busquem excuses o caiem en la comparació per valorar la mentida, oblidant que les mentides són mentides les digui qui les digui. I el que frega l'absurd, el més complet absurd és que s'estiguin censurant entre ells de delictes que els mateixos acusadors cometen, com a mostra el que ha passat últimament amb les acusacions entrecreuades de les tesis plagiades, els doctors doctorand, els treballs, els màsters i cursos en diferents universitats estrangeres. Es necessita ser molt estúpid per acusar a algú de la mateixa mancança que tens tu. Si saps que els teus màsters són regalats perquè no estan reglats i te’ls van donar en el mateix temps que la titulació de la carrera, si els teus estudis a Hèlsinki va ser un Erasmus, si el doctorant és una fantasia i si ningú té cap constància del teu màster primer i curs després a la Universitat George Washington, deu ser força difícil cursar un màster o curs tan lluny i compaginar la teva vida al Parlament de Catalunya, per què acuses a un altre de un pecat que tu has comès? I el mateix al sr. Casado, ja que hi ha seriosos dubtes ja no dels seus treballs sinó també de la seva carrera. El sr. Rivera hauria de dimitir per dues raons, perquè ho diuen els estatuts del seu partit i, la més important, per manca de “pureza y honradez” de què hem parlat abans. A l’antiga Roma ni a ell ni al sr. Casado els permetrien dur una túnica blanca.

Susanna Casta, veïna de Valldoreix

Notícies relacionades