Fins ara

Aquest article serà curt, perquè els comiats com més curts millor i aquestes poden ser les meves últimes paraules a elCugatenc. Heu vist que, convenientment, he utilitzat la paraula "poder", això vol dir que hi pot haver possibilitats de que els fets tinguin lloc com que no ho facin i prefereixo no pensar massa en les esperances o les decepcions. Em presento a la Presidència de l’EMD de Valldoreix de la mà del PSC però com independent i he intentat, tot i els nervis, sortir a gaudir de la campanya com em van aconsellar fa uns dies, fer-la des del cor i amb moltíssim respecte cap a tothom.

Fa poc més d'un any el Jordi em va oferir l'oportunitat d'escriure en aquest mitjà i mai he tingut paraules suficients per agrair-li, i ara és moment de fer-ho. Jo crec que, si simplement li dono les gràcies, que sé que sona a poc, ell sabrà interpretar intel·ligentment per quantes coses li ofereixo el meu senzill agraïment.

En un moment molt dur de la meva vida va saber veure més enllà dels fets sensacionalistes i entendre les dificultats per les que jo estava passant, ningú més ho va fer, la resta va exercir de periodistes. Ell en canvi va fer empàtica la seva professió, aprofundint en els fets per entendre’ls i poder escriure una notícia de més qualitat. Va veure la tristesa que m'estava trencant en dos i va saber traduir aquest sentiment en paraules. Va saber transformar tota aquesta agonia, frustració i moltes vegades una combinació de ràbia i pena, en un relat amable i real de tots aquells sentiments que feia temps estaven implosionant en el meu interior. No entraré a rememorar-los, no vull fer-ho, fa temps que estic en pau amb mi mateixa, és una part de la meva vida que vaig tancar i bloquejar. Tot ha quedat en una experiència de la que vaig aprendre molt i en unes quantes reflexions sobre l'actitud de l'ésser humà quan es mou en grup o en ramat. O com de dolenta pot ser una poma podrida en un sac de pomes sanes.

Com he dit, he tornat a la política activa com independent i amb el suport d’un partit que està suportant les restes de les males experiències que porto a la motxilla. Aprofito també per, des d'aquí, donar-los les gràcies per acceptar les meves condicions, per ser amables i entendre els meus sentiments.

He tornat perquè de tota aquella experiència, el que més em va fer gaudir va ser la relació amb els veïns, poder fer alguna cosa real per ells més enllà d'oferir paraules amables i buides de contingut. Sempre he treballat tractant d'intentar millorar el nostre Valldoreix, d'esgotar la meva ment llegint, informant-me de tots els temes que, en una vida fora d'aquest món, no sabem que existeixen.

He intentat seguir fent el mateix des d’elCugatenc, denunciar tot allò que no funciona a la nostra Vila, quan les coses es fan malament com quan no es fa res per solucionar els problemes que patim.

Reconec que sóc una persona inquieta i que no em conformo només amb escoltar bones paraules, necessito veure fets, accions, necessito que els polítics s'impliquin, que intentin, almenys, solucionar les nostres dificultats.

Per això estic de nou en dansa, per això si els meus veïns decideixen donar-me l'oportunitat d'estar present a la Junta de veïns de Valldoreix, tornaré a posar tota la meva energia, el meu intel·lecte, la meva passió i el meu humor –que és una persona sense aquesta dosi d'humor que hem d’abocar en tots els aspectes de les nostres vides– en solucionar els problemes que patim els veïns de Valldoreix, la seguretat, la mobilitat, els serveis, la convivència, protegir la nostra manera de vida i facilitar la informació perquè els veïns han de ser capaços de valorar i participar en les polítiques del poble.

I parlar amb els que pensen com jo i amb els que no ho fan, utilitzar el llenguatge que és l'eina més important que ens ha donat la civilització, perquè és un privilegi viure a Valldoreix i necessita que tots treballem en una mateixa direcció.

M’acomiado amb una frase molt gastada però que a hores d'ara em sembla la més adequada, "no és un adéu per sempre és un fins ara", el que no sé quant de temps durarà aquest fins ara.

Una abraçada a tothom.

I Jordi, gràcies.

Susanna Casta, veïna de Valldoreix

Notícies relacionades