Forçada a marxar

Em dic Sílvia Pérez Adell i tinc 34 anys. Vaig viure a Barcelona fins als 4 anys i, des d’aleshores, sempre he viscut a Sant Cugat. Des de finals de l’any passat, torno a viure a Barcelona ja que no em van renovar el pis on vivia a Sant Cugat. Pagava 795 € mensuals. La propietària del pis no va voler renovar-me’l perquè, tal com va dir literalment, “estava perdent diners amb el aquell preu” i volia apujar el lloguer fins a 1.300€. Em va saber molt de greu haver de marxar de Sant Cugat (els meus pares i germana hi continuen vivint), però amb els actuals desorbitats preus del lloguer era impossible quedar-m’hi.

Vivia en un pis de 3 habitacions i un petit balcó al centre de Sant Cugat. La finca és de fa pràcticament 40 anys i, com que al pis li calien certes reformes que no s’havien fet, al llarg dels tres anys que hi vaig viure vaig tenir moltíssims problemes (caldera espatllada, pèrdues de la nevera, persiana espatllada, pèrdues de la cisterna del vàter, problemes amb la instal·lació elèctrica, humitats a la dutxa i a l’habitació, etc). La darrera reparació, les humitats a la dutxa i a l’habitació (el sostre i les parets estaven plens de fongs i els mobles s’estaven florint, a banda de la forta pudor de florit on havia de dormir) va costar més de 6 mesos que la propietària la reparés, ja que no responia als intents de localitzar-la per part de l’administració de finques, la comunitat de veïns i jo mateixa. Finalment va accedir a fer la reparació i, al cap de pocs dies, em va comunicar que no em renovava el contracte de lloguer. Està clar que era un evident rentat de cara per poder pujar el preu del lloguer.

Em va donar un mes i vuit dies per deixar el pis (amb el Nadal pel mig, ja que havia de marxar el 30 de desembre) i em va demanar si el podia ensenyar a nous possibles llogaters mentre jo encara hi vivia perquè “no volia perdre ni una mensualitat” a canvi de donar-me alguns dies més per fer el trasllat. Com que no hi vaig accedir (m’estava fent fora de casa meva!), no em va donar cap altre dia més.

Al llarg dels tres anys en què he viscut en aquest pis n’he intentat tenir sempre la màxima cura, tractar-lo com si fos meu, pagant puntualment cada mes i trobo molt injust que se m’hagi fet fora d’aquesta manera. Sé que la propietària té dret a no renovar-me’l, però trobo vergonyós que sigui per especular de manera tan descarada i inflant el preu del lloguer d’un pis pel qual la veïna de sota estava pagant 650€.

Com tants altres santcugatencs, em sento desprotegida davant d’aquest abús del mercat immobiliari i de la desregulació del sector i penso que les autoritats haurien de fer-hi alguna cosa urgentment. A França, per exemple, el març de l’any passat el govern va posar en marxa un mapa interactiu a la xarxa per saber quin és el preu màxim que es pot cobrar de lloguer a París en base a les característiques del pis (data de construcció de l’immoble, nombre d’habitacions, si té mobles o no) i al barri on està situat. Si el lloguer és massa alt, el llogater té dret a reclamar al propietari, recórrer a la mediació i, en última instància, arribar als tribunals. Penso que caldria fer alguna acció similar ja que és una vergonya el què està passant. I com el meu, sé de molts casos similars de gent (sobretot, joves), que pateixen per si els fan fora del pis o que directament ja han hagut de marxar a poblacions veïnes com Rubí, Mira-sol o Barcelona.

M’he adaptat bé a Barcelona, però no ha estat una decisió triada sinó imposada. M’agradaria poder tornar algun dia a Sant Cugat (el considero casa meva!), però de moment ho veig molt complicat. És hora de canviar les coses!

Sílvia Pérez Adell, experiències dels membres del Sindicat de Llogaters de Sant Cugat

Notícies relacionades