El meu contracte de lloguer m'expulsa de Sant Cugat

Corria l'any 2014, després d'un temps d'estar separat i vivint a casa del meu pare, trobo una nova parella i vam decidir planificar un nou projecte de vida. Després de buscar i buscar pis a la ciutat de Barcelona, un piset amb pàrquing ja que la meva parella necessitava sí o sí el cotxe per anar a treballar, sense trobar res que s'ajustés al nostre pressupost i per casualitat en una excursió que vam fer amb bicicleta per Sant Cugat, veiem un anunci d'uns pisos del BBVA que es llogaven i allà que anem. Vam decidir que encara hauríem de desplaçar-nos cada dia de Sant Cugat a Barcelona vam decidir agafar-lo i començar el nostre nou projecte de vida. Comencem pagant 850 euros al mes i 2.000 euros de fiança i despeses de tramitació de contracte amb l'empresa immobiliària, ens imaginem que aquests pisos eren pisos o bé embargats o bé que no havien pogut vendre amb la crisi de la bombolla immobiliària. El nostre contracte era ja de tres anys però fixant els preus amb l'IPC i ens va semblar bastant just. La nostra vida va anar bastant bé fins que la meva parella es va quedar a l'atur, major de 50 anys i dona, tot un handicap. No prou amb això, vam rebre una carta tots els inquilins del bloc comunicant que el BBVA es desfeia dels pisos venent-los a una SOCIMI, TESTA RESIDENCIAL formada per pisos de la borsa del banc de Santander i del BBVA, tot un negoci per a les mateixes ja que d'aquesta venda aquestes empreses no han de declarar res i TESTA no ha de pagar cap tipus d'impost dels que si han de pagar qualsevol altre tipus d'empresa, en fi els bancs no s'han vist obligats a posar aquests pisos provinents d'embargaments a habitatge social, després d'haver estat rescatats amb els diners públics i ara torna a estar tot el parc d'habitatges en el seu poder, tornant a especular amb l'habitatge, en aquesta cas la de lloguer, quan en una nació cal pagar més per un pis de lloguer que per una hipoteca, alguna cosa no funciona.

Que ha suposat això per als inquilins? D'entrada a la renovació del contracte haver de pagar 2.000 euros més i una pujada de 100 euros, una mica inexplicable. Forçant-nos a fer una sèrie de retallades en la nostra economia per beneficiar fons voltors i plantejant-nos en la propera renovació de contracte si ningú hi posa remei haver de deixar l'habitatge per no poder fer front ja al preu del lloguer, un cop arrelat al barri i a la ciutat amb vincles amb associacions d'aquesta ciutat i amistats diverses.

Hem vist com els primers afectats van ser les famílies amb fills, com van haver de deixar l'habitatge i traslladar-se a una altra població, amb els consegüents problemes de col·legis i altres, com farà projectes de vida el jovent veient tota aquesta problemàtica?

Quina ha estat la resposta de les institucions públiques davant aquesta problemàtica? Una resposta ràpida és la llei del mercat i qui no pugui pagar que marxi. Una llei de mercat lliure, diuen; quina hipocresia! Això s'ha creat perquè el Partit Popular i la resta de partits polítics no han posat cap tipus d'interès en criticar-la i forçar la rectificació o derogació. El 2013 canvia la LAU (Llei d'arrendaments Urbans) per beneficiar completament a fons voltor i gent que pot invertir en habitatge i especular, cosa que la Constitució Espanyola en el seu article 47 ja diu que no és possible. Ens volem comparar amb països més avançats i veiem en ciutats com Berlín o fins i tot a la capital del capitalisme extrem Nova York, els preus dels lloguers estiguin regulats i aquí a Espanya, un país amb una crisi social extrema, no. Serà que lliguem els gossos amb llonganisses? A Irlanda, amb una crisi com la nostra, van salvar a la banca però els van exigir que tot l'habitatge que posseïen passés a mans de l'estat per a la seva gestió; aquí no només no l'han exigit sinó que fins i tot han venut habitatge públic a aquests fons.

Hem vist com en gairebé totes les poblacions es penjaven cartells de “Volem acollir” i per la porta de darrere part de la població havia d'abandonar i canviar de població. Quina incongruència! Per una banda ens importen molt els refugiats de la guerra de Síria, cosa molt lloable, i d'altra banda girem el cap per no veure la problemàtica del nostre veí que ha estat durant bastants anys. Poderós cavaller és el senyor diner i no el mercat com ens volen fer veure. Tots volen viure de renda explotant al seu veí. Com desaprofitar l'oportunitat de posar els nostres petits estalvis en un pis i pagar-lo amb el lloguer d'un explotat? Tots som culpables d'aquesta situació i vam demostrar molt poc el que volem a la nostra població o el nostre país, tant se val espanyols que catalans. Els diners són els únics que no entén de nacionalitats. Preferim primer els diners i després allò social, en això ens hem convertit uns petits fons voltor.

Un ciutadà i ciutadana afectats per aquesta societat especulativa i sense entranyes.

Notícies relacionades