Sindicat de Llogateres

Casa com a refugi

Benvolgut propietari,

Sóc la seva inquilina. Qui ens hauria dit que ens trobaríem en aquesta situació fa tot just uns mesos, quan vam acordar el lloguer del seu pis, oi? Diuen, diuen, que això d’ara és una pandèmia universal que canviarà la manera que teníem de veure el món, d’organitzar-nos com a societat. Vaja, que ho canviarà tot. Jo no ho crec però, certament, algunes coses sí que hauríem de pensar en canviar-les, no creu?

Marxar, el dejuni o la lluita

Un quart de vuit del matí. Gràcia, Sabadell. Sortim de casa i agafem el cotxe fins a un dels racons més allunyats de tot de Sant Cugat. Valldoreix no és segurament el que el president Macià tenia al cap quan parlava de la caseta i l’hortet. Però aquí ara no hi entrarem. Arribem a Escola a tres quarts. Les monitores ens reben amb el seu somriure i els meus fills comencen la seva jornada laboral, més llarga que la meva.

Forçada a marxar

Em dic Sílvia Pérez Adell i tinc 34 anys. Vaig viure a Barcelona fins als 4 anys i, des d’aleshores, sempre he viscut a Sant Cugat. Des de finals de l’any passat, torno a viure a Barcelona ja que no em van renovar el pis on vivia a Sant Cugat. Pagava 795 € mensuals. La propietària del pis no va voler renovar-me’l perquè, tal com va dir literalment, “estava perdent diners amb el aquell preu” i volia apujar el lloguer fins a 1.300€.

Subscribe to Sindicat de Llogateres