Ser jove i no ser revolucionària és una contradicció fins i tot biològica

Avui, que per qüestions pròpies (que no personals, sinó polítiques), sento una mica més lluny la militància juvenil, voldria dedicar aquest espai per aportar quatre idees sobre el que significa ser jove i militant revolucionària.

Primer de tot, com apunta la cita d'Allende del títol, ser revolucionària és gairebé una qüestió inherent al fet de ser jove. I no ho és pas perquè tinguem el cap ple de pardals, perquè no haguem treballat i no sapiguem quant costa guanyar el pa, o per què ens creiem superheroïnes capaces de fer allò que altres no han pogut fer. Com a joves som revolucionàries perquè encara mantenim el sentit comú que un altre món no només és possible sinó que és necessari.Un sentit comú (contrari al sentit comú mainstream)que amb els anys, a cops de mil feines acumulades per pagar mil factures o de mil derrotes i decepcions a l'esquena mentre passen la vida i els esforços, moltes adultes (per sort, no totes), van perdent a poc a poc.

La militància juvenil, precisament, és la manera de no deixar que això passi. De convertir la intuïció que el món no funciona massa bé en una convicció que pugui resistir el pas dels anys, les derrotes acumulades o les factures i càrregues familiars. De consolidar aquesta manera de veure, sentir i actuar en el món més enllà de la joventut. La formació política i personal que ens brinda la militància és una aposta de present i de futur, de formació de joves perquè mantinguin aquest esperit juvenil revolucionari tota la vida.

La militància juvenil també vol dir l'ambició. Anar a per totes. Tenir clar que anem a guanyar i que si no ho canviem tot no podrem canviar res, i que o totes guanyem o no guanya ningú. I aprendre a fer-ho, també, mirant al darrere i des de la humilitat. Són anys en què aprofitar l'empenta, la força, la il·lusió, les ganes de qüestionar coses, les idees que no s'acudeixen sovint als que pensen que a força d'anys ja ho han provat tot i, fins i tot, perquè no, la capacitat de dormir dues hores al terra ocupat d'algun espai públic i al dia següent tenir l'energia suficient de dur a terme una jornada de vaga general. Les joves tenim no només la força, sinó també les idees necessàries, per fer d'aquesta societat un espai habitable per a totes.

Perquè ja n'hi ha prou que es pensi que les joves només pensem en nosaltres mateixes i passem de tot perquè som joves. Hi ha moltes joves organitzades les quals, contràriament a això, han pres la responsabilitat pròpia i col·lectiva amb la història que les precedeix i el futur de les que vindran. I pensem també en la responsabilitat adulta que les joves «passin de tot» cada cop que els diem que «quan siguis gran ja ho veuràs», «això està molt bé ara però ja se't passarà», «nosaltres ja ho vam intentar, ara està tot perdut» o «el que has de fer és buscar una feina i estudiar i deixar-te de tonteries». Les joves no passem de tot, a les joves se'ns intenta fer passar de tot, com a tothom, i a vegades ho aconsegueixen. Doncs posem-nos-hi per capgirar-ho.

La militància juvenil vol dir moltes coses, però sobretot, penso, és el millor aprenentatge que podem rebre mai. Aprendre a escoltar, a pensar, a actuar, a participar i fer que altres participin, a sentir empatia pel dolor humà, a sentir ràbia contra qui el causa i no acceptar la derrota... És un aprenentatge per seguir, tota la vida, lluitant per crear un món nou, però és també la manera de posar aquest món nou ben a dins, tan a dins, que malgrat ens fem grans, no ens el puguin robar mai.

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades