Una metgessa informa a una parella valenciana que, tot i ser els dos valencians, el seu fill no nat és un madrileny. Poc després, intentant calmar la desagradable sorpresa dels pares, explica que a sa casa és pitjor, que la seua germana és catalana, concretament de l’Hospitalet. Això, que explicat així sona estrany, és un gag humorístic emès a la nova televisió valenciana, À Punt.
Estem ja a finals de juliol i ja ha arribat el tancament del curs polític. Mentre alguns ja estem preparant el curs vinent toca mirar enrere per treure conclusions i pensar el curs que ve.
Potser el vici polític més estès, amb independència de l'eix ideològic, territorial o temporal que hom estudiï, és l'adamisme, és a dir, la concepció segons la qual es fa una cosa com si no l'hagués fet mai ningú abans. Sentir-se alfa i omega, en el fons, és del tot natural, per temptador, essent la novetat, per si mateixa, una qualitat sovint tinguda per lloable.
Aquest any faré unes senyores vacances. Celebro haver acabat els estudis, aconseguit titulacions, i la fi d’una etapa; per sobre de tot, celebro la vida, el present, l’ara. I avui, de fet, celebro el meu aniversari; moltes coses a festejar. I sortir de casa uns dies sembla la millor opció per a fer-ho. Milers de destins ideals, mediterranis, tropicals, exòtics, tradicionals, tots ells diferents, i tots ells amb un punt en comú: les atraccions turístiques amb animals.
La carn vol carn, deia Ausias March. Segles més tard Estellés li agafava el vers per al preludi del seu mític Els amants, aquells que no entenen l’amor com un costum pacífic de compliments i teles sinó que es desperta de sobre com un vell huracà i ens tomba en terra als dos, ens ajunta, ens empeny.
Com aconseguim respectar els altres? Jo els respecto quan els dono valor, quan trobo que allò que tinc davant mereix el meu respecte perquè és valuós en si mateix. Fàcil, oi? Doncs segurament per a moltes persones no es així. Segons xifres de l’ONU, un 35% de les dones d'aquest món han patit agressions sexuals. És una xifra aproximada doncs les agressions sexuals queden invisibilitzades en la gran majoria de vegades. Les dones ho sabem, ja des de ben petites. Creixem amb la por de ser agredides, de passar per carrers foscos... de fer una vida sense por.
Que el segle XXI serà feminista és un fet més que evident. El necessari empoderament de les dones ens ha dut a un canvi en la concepció de la nostra societat. La visió feminista ens ha portat a un nou esperit crític molt necessari que ha canviat moltes de les nostres perspectives com a societat. Temes com els conflictes, la política, o els problemes socials, han començat a ser vistos amb un nou prisma més cooperatiu i menys agressiu.
Aquests dies he sentit de tot en els mitjans de comunicació. En quan va sortir la sentència de l'excarceració de la Manada tot periodista que es preués va tenir una opinió al respecte i més o menys totes eren coincidents. Els polítics també ho van fer, posant el seu granet de sorra com cagadetes de colom.
Tot just ahir vaig participar com a membre d’elCugatenc en una trobada de mitjans de l’economia social i solidària a nivell català en el marc de l’escola d’estiu organitzada per la Xarxa d’Economia Solidària (XES), una reunió que ens ha servit per conèixer-nos –en alguns casos retrobar-nos– i, sobretot, evidenciar que malgrat les diferències ens podem considerar un “nosaltres” amb preocupacions, reptes i il·lusions compartides.
L'any passat anava amb la meva companya per la fira del llibre quan el vaig descobrir. Revolució a les aules de la Núria Martínez Ribot, Editorial Columna.
Em va cridar l'atenció el titular tan cridaner i el dibuix de la portada d'un nen anant a escola. Un dibuix que ja havíem fet servir nosaltres, durant el franquisme i post-franquisme, a les escoles catalanes i actives que després van passar a públiques en la lluita que vam mantenir en temps del CEPEPC. Un dibuix que ja venia de la Segona República...
