Sent Cugat

En defensa de l’afany recaptatori ben dissenyat

L’aplicació de l’àrea verda d’aparcament ens ha llençat, de nou, al típic debat social sobre unes suposades administracions escurabutxaques que no deixen la ciutadania viure en pau. Pagar per tot, en resum. I, així, situem enmig de la discussió aquella expressió –“afany recaptatori”– que fa tremolar els governs perquè saben que quan la gent parla amb eixos termes significa que hi ha gran part de la societat que els veu com uns lladres de guant blanc.

Ordenança de sorolls, un cavall de Troia a l'associacionisme de base

El passat dilluns es va aprovar al Ple municipal una nova ordenança de regulació del soroll, vibracions i olors; que resulta que també regula les activitats culturals. Pausa per aplaudiments.

Amb tants barris residencials com tenim a Sant Cugat i sembla que alguns estan aconseguint que el centre també ho sigui. Tant de temps sense plantar cara als pocs veïns que histèricament bramen sense parar per cada activitat cultural i mostra de vida a la ciutat ara ens trobem amb la conclusió lògica de la covardia política.

El jovent i el camp

Els sindicats diuen que les empreses guanyen competitivitat, però que els contractes són més precaris. Això vol dir que els empresaris guanyen més diners a costa d'exprimir més el treballador.

Porno sí, feminista també

Recordo la primera vegada que vaig decidir mirar porno. Era l’edat que tocava “posar en pràctica” els pocs coneixements sobre sexualitat (o més ben dit heterosexualitat), així doncs, tot i que de curiositat sexual ja n’havia tingut des de petita, tenia la voluntat de saber-ne més sobre allò que tothom magnificava, el “sexe”.

Marxar, el dejuni o la lluita

Un quart de vuit del matí. Gràcia, Sabadell. Sortim de casa i agafem el cotxe fins a un dels racons més allunyats de tot de Sant Cugat. Valldoreix no és segurament el que el president Macià tenia al cap quan parlava de la caseta i l’hortet. Però aquí ara no hi entrarem. Arribem a Escola a tres quarts. Les monitores ens reben amb el seu somriure i els meus fills comencen la seva jornada laboral, més llarga que la meva.

A qui es deuen els partits?

Mire el debat d’investidura. Acaba de parlar el polític de torn. Tota la seua bancada aplaudeix. Hi ha qui teatralitza més, els diputats s’aixequen amb cares de complaença palmejant fort per a sonar més que la resta; com si això poguera alterar el resultat de la votació. Paraules grosses pensades per a la televisió donen pas a discursos reiteratius, buits i a un parlamentarisme de cap a caiguda, llevat d’algunes figures molt concretes.

Pàgines

Subscribe to Sent Cugat