Steve de Swardt: “Si Déu existeix és la guitarra”

Foto: Dionisio Giménez

Comparteix les millors notes de la seva guitarra amb els millors fruits del bosc. És, per així dir-ho, el rei dels acords i el major recol·lector d'espàrrecs silvestres quan el temps és propici; si no ho és, es decanta per altres recerques divines, en els quals el gingebre, els bolets –i fins alguna que altra tòfona emmascarada– conformen la sorpresa d'aquest músic que va venir del cor d'Àfrica i es va quedar amb nosaltres a Collserola formant part del paisatge. Hi ha alguna cosa atàvica en les prioritats de Steve, en el seu comportament, en la seva manera de ser, potser sigui un senyal que prové d'un ADN convuls, on la llum i la música es conjuguen amb una determinació que el fan especial. Per a ell, em diu, “la guitarra és Déu i el bosc la seva presència més tangible”.

Va néixer a Zimbabwe (l'antiga Rhodèsia) fa seixanta anys, de mare africana i pare desconegut, colonialista anglès, i donat a prendre els favors sexuals de les seves serventes pel seu compte. Ella tenia un nom que Steve rememora amb emoció: Jemina. La dona va tenir tretze fills, la majoria van morir per malalties infeccioses que a Europa s'haguessin pogut curar fàcilment. Jemina va morir fa quinze anys. D'aquesta conjunció, d'aquest despropòsit, d'aquest abús brutal va néixer Steve.

– Mai vaig veure al meu pare. Ni ganes. Sé que era músic i blanc. Còmplice del racisme al meu país. En aquella època era normal que els blancs prenguessin a les dones negres quan els venia de gust. Si et fixes, a Zimbabwe hi ha molts mulats. Jo sóc un d'ells.

I com a tal, perquè era mulat, va anar a parar a un orfenat per a nens mulats. Allí va passar la seva infància.

– Les lleis dels blancs deien que una dona negra no podia tenir cura d'un fill nascut d'home blanc. Per això hi havia tres classes d'orfenats: el dels mulats, els negres i els blancs.

Steve recorda la seva infància com un espai habitat per ombres i per l'absència forçada de la seva mare. Els dirigents blancs s'ocupaven de tallar qualsevol relació amb la seva progenitora. “Era un lloc que em costa recordar, i quan ho faig intento dissipar els records. No sé com explicar-ho... No hi havia escoles, no mereixíem ni els llibres. Res. L'única satisfacció que experimentava era la d'escoltar música a la ràdio, els compassos, les notes, les lletres, aquest va ser el meu aprenentatge”.

– Però no tenies guitarra.

– No. Però la música es porta al cor. Aquí neix. L'execució arriba després. ¿No et sembla?

– D'acord, sí.

– La meva alegria era més gran quan, de tant en tant, ens treien de l'orfenat per fer una passejada pel bosc. Llavors era com una porta oberta de bat a bat, on les emocions es multiplicaven amb la llum, les flors, els fruits i el sons dels ocells. Això també és música. El bosc va ser la meva escola musical.

Quan Steve va complir catorze anys li van dir que ja era lliure... bé no: havia d’allistar a l'exèrcit colonial i lluitar contra la seva gent en l'exèrcit regular de Rhodèsia. S’ho va muntar per desertar. Això va ser al mes de febrer de 1970. Acabava de complir setze anys. “Ho vaig passar fatal, però em vaig dir que aquesta no era la meva guerra. Així que, vaig aconseguir creuar la frontera i arribar a Moçambic. Vaig arribar a Maputo, la capital, sense un duro, menjava les sobres que enxampava per aquí, i dormia a la platja. Aquí vaig conèixer músics que em van deixar tocar la guitarra. Vaig poder comprar-me una passant la gorra. Temps difícils. Havia de fugir de la policia que em va amenaçar moltes vegades amb deportar-a Rhodèsia. Vaig acabar als calabossos”.

Aquella era una altra guerra, la que lliurava el Frelimo (Front d'Alliberament de Moçambic) que lluitava contra Portugal, un imperi colonial que s'enfonsava per moments. “A tot arreu ens volien reclutar, així que no m'ho vaig pensar dues vegades i me'n vaig anar a Zàmbia, i d'aquí Tanzània, a Dar es Salaam, gairebé dos mil quilòmetres, burxa que burxa, i arrossegant la meva guitarra. Va ser aquí, on va ocórrer el miracle: vaig conèixer a uns músics de Terrassa”.

– De Terrassa!

– Doncs sí. Era l'any 1975. Amb ells vam celebrar la mort de Franco. Vaig tocar amb aquests amics, i quan ens vam separar em van passar el nom d'un cantant de Caldes de Montbui, José Heredia que dirigia el grup Terra cremada. Llavors el so Filadèlfia sonava per tots els garitos.

– I quan vas descobrir Sant Cugat?

– Vaig tocar a El Celeste, i em va contractar després l'Orquestra Mira-sol, i d'aquí a...

I d'aquí, amb Mira-sol Colores, amb Maria del Mar Bonet (set anys), amb el Gato Pérez, amb Box Office, amb Hohny ni Cobro, els Sinos Pagan Boys, amb Princes of Time, amb la seva pròpia banda Steve de Swardt Blues Band, amb el gran Jackson Browne, com a teloner de BB King, amb...

Bé, Steve, entre bolo i bolo el podeu veure pel bosc de Collserola, i si teniu sort us regalarà la flor de pa, espàrrecs, bolets, i, potser, si li ve de gust, un glop de gingebre. El fa ell.

Notícies relacionades