Rafa García o quan el capellà “es menjava el pollastre fregit davant de dues safates de pastissos davant els meus ulls infantils”

Foto: Dionisio Giménez

Una cançó tradicional castellana diu que si vas a Calatayud pregunta por la Dolores. Doncs bé, en el cas que t'interessi la lluita dels altres per l'habitatge digne, és gairebé obligat preguntar per Rafa de la PAH, perquè aquest home milita contra els desnonaments allà on calgui. No és només un activista d'aquests que estan al peu del canó, resulta que Rafa s'ha doctorat –per així dir-ho–, en el dret que tenen les persones a viure dignament, que és la millor forma de la legalitat. Per dir-te que a Rafa el van cridar de La Floresta i el local es va fer petit per escoltar un ponent de verb àgil, veu ronca i cabell de guineu platejada, que adorna la seva militància amb els passatges d'una biografia que conforma el relat viu, real, increïble d'una època convulsa, al mateix temps que tràgica i romàntica. Si l'entrevista amb Rafa es converteix en un monòleg del personatge triat és perquè les seves paraules superen el contingut de les meves preguntes, que serien com a mínim tan recurrents com les explicacions que ofereixen els futbolistes al final d'un partit. És així, com diu l'entrevistat: “perquè que cada un de nosaltres és, per sobre de tot, fill de les seves obres, i també del llustre que ha heretat dels seus avantpassats”.

– És que sóc descendent llunyà, pel meu oncle Gabriel, de Jorge Oset Palacios, del grup Facerías. Has sentit parlar de Face, l'anarquista?

– Sí.

– Doncs sabràs que els maquis, al comandament de Facerías, van venir de França, el 1951, a carregar-se a un constructor feixista, un tal Antonio Masana Sanjuán, que, finalment el van trobar follant amb una neboda menor d'edat al Mueblé Pedralbes. Allà el van pelar. A Oset el van detenir més tard i executat amb garrot vil el dia 8 de gener de 1951, juntament amb dos companys més de la CNT al pati de la presó Model. Vaig saber que, per mediació de gent important, la dona d’Oset i altres de la família van anar a demanar-li clemència a Franco, però, els va rebre la seva dona, Carmen Polo, que els va fer saber que, precisament, en aquest moment el seu marit estava en capella resant per l'ànima de Oset. Els va regalar un missal i un rosari i els va dir adiós, muy buenas

– Interessant, però com vas arribar a la PAH?

– És el que intento explicar-te. Oset era família del meu oncle, però com vivíem tots a la mateixa casa, aquella història de maquis, herois i policies em va quedar per sempre en la memòria. Jo, en aquell moment, havia de caminar pels cinc o sis anys, però bé que me’n recordo. El meu oncle, que era de la CNT, m'explicava les històries revolucionàries d'aquells anys tan durs, i jo em quedava embadalit escoltant-les. El pobre el van detenir pel seu passat republicà i el van portar a treballar al Valle de los Caídos. Ho sé molt bé, perquè el meu pare que era un home de bé, encara que de dretes, em va portar anys després a veure el monument, i en tornar el meu oncle li va donar una bufetada al meu pare, retraient aquesta visita vergonyant. Sóc dels que pensen que el passat explica com són les persones en el present. Vull dir que jo no estic en el moviment social per casualitat. Això és el que intento explicar-te.

– Endavant.

– Els meus records es remunten a una casa compartida del carrer Rosselló, a la qual anomenaven el Carreró. Vivíem tots junts. Recordo que el meu oncle es relacionava amb alguns camarades de Facerías. Va haver de ser així, perquè la meva mare, que era modista i d'esquerres, amagava les pistoles sota del bressol, entre les robes. La meva primera escola es reduïa a un pis habilitat com a col·legi al carrer on vivia. La senyoreta Mercedes era l'única professora. Recordo que anava vestida com ho feien les dones en l'època isabelina, molt estirada i tota de negre. Aquesta dona em va ensenyar tot el que podia ensenyar l’Último Can. De tanta religió que em van ficar al cap, de tant Esperit Nacional que vaig haver de empassar, em va donar per la cosa religiosa, i vaig voler ficar-me a cura. Collons! ¡Quan ho penso! –riu–. Molt a prop de casa meva hi havia la parròquia de Sant Isidor, crec que al carrer Urgell. Doncs bé, quan hi havia un enterrament venien a buscar els nens del col·legi perquè servissin d'escolans. No sé per què el capellà estirava el dit del mestre i deia: “Aquest”. Aquest era jo. Ha de ser perquè era el més alt de la classe i em triaven per portar la Creu, i com anàvem a buscar el mort a casa seva, i el portàvem a coll a l'església, jo anava a primera fila, marcant el pas. Bé, en els batejos em posava fins al cul de menjar, i omplia les butxaques perquè la meva germana enxampés també. Et donaré una exclusiva per al teu diari: em sé la missa en llatí. Tota sencera, de la a la zeta.

– Fotre!

– Ja et dic. El meu oncle em deia que jo era un traïdor a la causa, i la meva mare es va entestar que em portaria a estudiar per capellà al seminari d'Osona, que llavors me l’imagina en l'altre món. Per a ella ser capellà venia a ser el mateix que empleat d'un banc: un treball segur, d'ofici. Com li vaig dir que no (per causes que després t'explicaré) va optar perquè em fes botones de la Caja de Barcelona que estava a la volta de la cantonada. La meva mare era de les que pensaven que aquells anys de fam, amb Franco, durarien tota la vida. Es va equivocar, però no gaire. Per això estic a la PAH. Bé, doncs ara et dic: el meu calenturón religiós se’n va anar a norris un diumenge després de missa, quan el sagristà em va ordenar que portés el raspall amb les almoines al pis de dalt on estaven les estances del vicari. Em vaig trobar a la seva santedat assegut al costat d'una taula plena de rebosteria fina, pastissos i coses així, menjant-se un pollastre (a casa meva només menjàvem pollastre per Nadal, i gràcies). Li vaig deixar anar els diners, i quan baixava les escales em vaig dir per a mi mateix: I aquest fill de puta per què no m'ha donat un pastisset? En el meu cor de nen de vuit anys, o així, això em va arribar molt endins. Imagina't que, en aquell moment, els únics dolços que menjàvem eren unes galetes negres que feien en les lleteries amb les miques de pa i dolços que sobraven del dia anterior; allò estava més dur que el carbó. La meva mare em donava una pesseta perquè acompanyés les galetes amb un motlle de xocolata de Nestlé, extra fi de color vermell. Jo, d'amagat, preferia comprar el còmic d'Hazañas Bélicas. És que bo... –s'emociona–, els records de la infància són l'hòstia. Mira se m'estan omplint el ulls de... és que cal veure.... –empassa una mica de saliva, es posa les mans als ulls, que els tenia humits i vermells–, després d’allò del capellà, em vaig dir: des d'ara et busques un altre escolà, fill de puta! Merda de tio!

– Et vas fer apòstata pel pollastre fregit que es cruspia el capellà?

– Doncs mira, no ho sé, però aquesta imatge m'acompanyarà tota la vida. El que si et puc dir és que, des de llavors, no he tornat a entrar a una església. Sempre que passo per davant d'alguna em recordo d'aquell capellà menjant-se un pollastre fregit davant de dues safates de pastissos –crida al cambrer i demana una ampolla d'aigua, l’aboca lentament en un got mentre murmura alguna cosa entre dents–. Després vaig entrar a l'Institut Ausiàs March. Aquesta és una altra, perquè allà, de nou, vaig ensopegar amb l'Església. El professor d'educació religiosa, que era de la família Godó, recordo, m'asseia a la falda, i em deia, “vinga, anem a confessar-te”. Perquè clar si no em confessava no em donaven els cupons amb els que adquiria la llet en pols dels americans. Jo el veia venir i li deia: “No puc, reverend, perquè he de comprar-li el pa a la meva mare”. Però no, ell insistia, m'agafava del braç i em deia sempre la mateixa frase: “Et toques?”. Pero bueno, ¡otro!, em vaig dir. El curaco sempre estava amb el “et toques?”. Això el posava catxondo. El cas és que mentre em preguntava si em tocava, ell em tocava a mi. Però com en aquell temps ja era grandet, un dia em vaig aixecar de les seves cames, i li vaig dir: “Fill de puta, ja no em toques més! A la merda!” Per cert, fixa't com eren de bordes els col·legis catòlics de la meva època infantil que ens feien anar a classe els dissabtes, per així contravenir als jueus que aquest dia, el Sabat, el reserven per als seus afers religiosos. Aquest país és d'acudit.

Després, l'adolescència de Rafa García es va vestir amb els colors hippies, més tard com a animador musical a les discoteques, fins que al 1971 va decidir fer una volta per Europa. Li va agradar tant que es va quedar a Alemanya, ocupat en l'empresa SKF, que fabricava coixinets per als cotxes.

– Vivia en un barracó, en condicions molt precàries. Però vaig tenir la sort de conèixer a sindicalistes molt experimentats i em vaig unir a ells. Quan vaig tornar a Barcelona vaig militar en els sindicats clandestins. Precisament, recordo molt bé Sant Cugat, perquè al bosc de Collserola vam celebrar les primeres assemblees del moviment Per un Habitatge Digne. Des de llavors no he parat. L'any 2010 va ser una data important per a mi, perquè vaig conèixer a Ada Colau, al seu company Adrià i moltes altres persones amb les quals vaig compartir treball i alegria. D'aquesta lluita, d'aquesta alegria també, va néixer la PAH. Quan ens enfrontem al proper desnonament et trucaré.

– D'acord. Et convidaré a uns pastissets.

Notícies relacionades