Miguel Urbán: “No podem jutjar milions de persones pel que pugui fer un grup de terroristes”

Foto: Dionisio Giménez

Fa uns anys, a la Universitat Anticapistalista d'Estiu, em vaig trobar a Miguel Urbán darrere de la barra del bar reparant laboriosament un molí de cafè. Li vaig prendre una foto. A l'any següent es va repetir la mateixa escena en el mateix lloc i amb el mateix protagonista. Li vaig prendre una segona foto. “És que és meu”, em va dir amb el seu per veuassa inconfonible. “Mai ha funcionat bé”, va afegir. Ben mirat les dues fotografies conformen l'obstinació metafòrica d’Urbán per recuperar allò que pot ser útil. I això portat a la política té un valor decisiu: les peces han d'encaixar perquè el molinet de la Vieja Molienda (que va recuperar del bar-llibreria en els prolegòmens de Podem) pugui servir el millor cafè i ja posats en la metàfora, l'arreglador de molinets pugui seure algun dia al voltant de la Gran Taula Circular amb tots els amics del món i compartir amb ells el prodigi que conciten les aromes: el de la llibertat, els drets i la igualtat.

– Els drets podrien patir un retrocés amb la islamofòbia de la qual tant es parla després de l'atemptat terrorista de Barcelona?

– No hauria de ser així. No podem jutjar un col·lectiu i milions de persones pel que pugui fer un grup de terroristes. Seria un contrasentit, si tenim en compte que el vuitanta per cent de les víctimes són d'origen musulmà. Cal combatre qualsevol brot islamòfob i de populisme punitiu, entre altres raons perquè, a part d'injust, seria inútil per lluitar contra el jihadisme, a més, d'una coartada que obstaculitza la pau i desvia l'atenció de les causes que el generen. La por i la venjança no tenen projecte de futur. Això ho ha entès la societat catalana que amb la frase “no tinc por” ho ha deixat ben clar al món. Vull dir que si algú vol treure rèdits d'aquesta tragèdia, com retallar els drets i llibertats, s'equivoca. Seria tant com fer el joc als terroristes, perquè això és precisament el que volen.

– Llavors com es combat?

– Hem de fer política per a la pau, i després de denunciar totes les vegades que calguin qualsevol forma de terrorisme i de violència, explicar moltes coses. Dir, per exemple, que el terrorisme no pot ser una excusa per restar drets als ciutadans, i recordar també que l'atemptat de l'15-M a Madrid, per exemple, es va produir després d'aquella patètica foto de les Açores, en la qual apareixen somrient Bush, Aznar i Tony Blair, patrocinada per Manuel Durão Barroso. Doncs bé, la guerra contra l'Iraq que van defensar ha arribat a la porta de casa nostra. Aquesta política imperialista de rapinya, de mentides, i de robatori de recursos, està sent molt dura per a milions de persones, i molt satisfactòria per als seus protagonistes. L'exemple de Barroso és paradigmàtic: Després de la guerra va ser nomenat president de la Comissió Europea, i després de rescatar tots els bancs europeus, president del banc Goldman Sachs. Interessants les portes giratòries que per a alguns proporcionen les guerres. No obstant això, aquesta foto va suposar una etapa profundament inestable per a una gran part del món, i significativament, per a tot el Pròxim Orient. Prenguem ara el cas espanyol. La monarquia sembla molt afligida aquests dies amb l'atemptat de Barcelona, però de sobres són conegudes les relacions de la Corona amb les dictadures d'Aràbia Saudita i amb Qatar, que donen suport obertament el johadisme. A què juguen? Espanya va vendre armes el 2015 per un valor de 10.000 milions de dòlars. On han anat a parar? Resulta inacceptable que el terrorisme aconsegueixi finançar-se blanquejant ingents quantitats de diners davant la passivitat de la Unió Europea que mira cap a un altre costat. Els milers de refugiats que moren en els mars fugint de les guerres que Europa i els Estats Units van animar, no són per ventura culpables? Tot està interrelacionat, i no obstant això les institucions prefereixen mirar cap a un altre costat, i propiciar campanyes contra el burca, deixant que l'extrema dreta els marqui el pas. Valgui un exemple: de cinquanta institucions que han prohibit el burca, 49 són a Barcelona, i aquesta prohibició passa després de la campanya de Plataforma per Catalunya, que condueix Anglada i tres més. I fixa't quina paradoxa: van ser molts els ajuntaments governats per PP, CiU i fins i tot pel PSC que es van deixar arrossegar per la campanya d'Anglada.

– L’extrema dreta pot organitzar-se a partir de l'atemptat de Barcelona?

– No ho crec. Va ser Fraga el que va dir allò de “darrere meu hi ha la paret”. El PP ha absorbit les posicions més extremes dins del seu partit, i això ha dificultat que creixés de manera específica. A l'Estat espanyol l'extrema dreta va créixer dins de la pròpia estratègia del postfranquisme congregada en l'entorn d'Aliança Popular, la qual cosa explica una mancança gairebé total de renovació ideològica i de discurs, i això explica més (amb l'excepció temporal de Força Nova de Blas Piñar) que no hi hagi al nostre país una extrema dreta forta i arrelada socialment. Al PP no hi ha organitzacions d'extrema dreta, però sí molta gent d'aquest signe. Estan, per exemple, emmascarats en la societat civil, a l'Església, al Fòrum Espanyol de la Família, a l'Associació de Víctimes del Terrorisme i a molts mitjans de comunicació com La Razón, Cope, 13tv, Telemadrid...

– Canviant de tema, com veus la situació de Podem a Catalunya?

– Què vols dir?

– Vaja, home, a la relació del secretari general de Podem, Albano Dante, amb la direcció de Madrid.

– Em referia si estaves interessat en la situació interna o externa?

– Comencem per la interna, si et sembla.

– M'agrada parlar de política no de xafarderies.

– M'estic referint si, segons tu, com a membre del Consell de Coordinació Estatal, i dirigent d'Esquerra Anticapistalista a Madrid, acceptes que la direcció de Podem a Madrid decideixi el futur de l'organització a Catalunya.

– Crec que el tema d'Albano distorsiona el debat sobre la política de fons. I aquesta política té a veure amb l’autonomía dels territoris i la descentralització de l'organització. I aquests temes, com comprendràs, no se sustenten en comunicats, i coses així... En aquest tema el que es diu a Catalunya fa pupa en altres llocs del país, i que potser, no ho comprenguin a Sòria o a Valladolid. En la meva opinió, i així ho vaig reflectir en el document de Vistaalegre II, Podem En moviment. Esquerra Anticapitalista defensa la descentralització política i l'autonomia territorial. Aquest document va tenir el suport del 14% dels inscrits, però no per Albano que va donar suport a la llista oficial de Pablo Iglesias, que en aquest tema era menys concret, i no defensava la descentralització. Vaig parlar amb Albano diverses vegades, vaig intentar convèncer-lo sobre què era el més convenient per a Catalunya, però ni així. I no només jo, també ho va fer, més recentment, Teresa Rodríguez amb l'anomenat Manifest dels secretaris Generals en què demanava la descentralització del partit. Albano tampoc el va signar.

– I aquest documents contempla el dret a decidir?

– Per suposat.

– Tant si és pactat com si no?

– Millor seria el segon, però si no és així, no se li pot treure aquest dret al poble de Catalunya.

Notícies relacionades