Manuel Ferrer, al paradís artificial de Sant Cugat: “Ferralla? Jo li dic reciclatge de subsistència”

Foto: Dionisio Giménez

És un home ordenat. De bon matí (abans que els mercaders donin de menjar als fons voltors) s’aixeca i allà a les nou, esmorza al Forn de la plaça de la Floresta. En general, mig entrepà, preferiblement de botifarra blanca més un cafè amb llet –en got, que així sent l’escalfor–. En silenci, arrodoneix unes molles de pa, i les col·loca en el tall del marbre de la taula. A l'instant, sense fiar-se del tot, voletegen els pardals, que aquest any estan pujats de desvergonyiment. Després s'embolica un cigarret, i un altre, amb indolència, es promet deixar de fumar. “Potser pel meu aniversari?”, diu amb la satisfacció del fracàs. Això li porta el seu temps. L’imprescindible per conversar amb els seus amics en temes tan oposats com la sincronització dels mons, l'espionatge cibernètic (d'això en sap la tira), i de vegades fins i tot es fica en l'àrdua tasca de la filosofia. Plató, diguem-ho així, per exemple. Tot i que no renuncia a Diógenes (traduït injustament per un savi que s'abandona a si mateix, recorda, en to de denúncia). Manel coneix el valor del temps, però sobretot el que domina és el seu. Així que, després de l'esmorzar, que el porta una hora o més, depèn, diu, de "factors externs", planifica la jornada laboral. Els dilluns i el divendres, prometen; els que es creuen al mig de la setmana, ni fred ni calor, i els dissabtes i diumenges a l'albor de la sort, i sobretot del "moviment socioeconòmic" que s'origini en les zones que ell classifica d'A, B i C. Això vol dir que Manel, expert en l'ofici, estableix una jerarquia urbana en això de la ferralla.

– Ferralla? Ep, tio, res de ferralla, jo li dic reciclatge de subsistència.

Això és. Manel subsisteix amb el que altres tiren (ell prefereix la paraula llançar que, ara que ho penso, és més exacta). I si tenim en compte que el reciclatge consisteix, bàsicament, en convertir les deixalles en nous productes, aquesta classificació el fa mereixedor a Manel de cert llustre ecologista. La zona A, diu, coincideix amb les més afortunades, les VIPs, i es localitzen en les noves urbanitzacions de la perifèria de Sant Cugat, zona del Golf, en l'inici de la carretera de l'Arrabassada i per l'entorn del SC Trade Center, sense desmerèixer Volpelleres. Aquí abunden, diu, amb certa recança professional, sorpreses com el televisor de 50 polzades que acaba de trobar en un contenidor i que ocupa un lloc estrany a casa seva, o l'ordinador portàtil, que ell utilitza, procedent del fons d'un contenidor . Les altres dues zones, la B i C, te les pots imaginar: en la primera, la de la immensa majoria, diguem-ho així, "tot és casual, el que vol dir que pots trobar de tot, i potser d'alguna bona sorpresa "; i en la segona, la C, "doncs mira, què vols que et digui, poca cosa, però no cal desmerèixer, perquè paper i cartró n’hi ha molt".

Manel Ferrer té 60 anys, va deixar Barcelona fa deu i es va instal·lar a la Floresta. Aquí deixa que altres exerceixin, perquè en això també, es vulgui o no, hi ha classes, que depenen de les urgències i de la precarietat de molts dels nostres veïns. Així i tot, els recicladors de subsistència (en l'argot de Manel), han après que el mapa de la pobresa conforma nous espais amb els que ells negocien els excedents d'origen. Un d'ells és el Marroc. "Els marroquins compren aparells elèctrics, torradores, frigorífics, motors i coses així, que després envien al seu país, en els seus cotxes o furgonetes". És una variant del negoci.

– I surt a compte?

– Depèn del col·leguisme, i també de com vagi el preu de les matèries primes. En això, com en tot, cal saber negociar. El Mercat és el Mercat.

– I la Borsa la Borsa.

Mismamente. Cal buscar noves possibilitats, perquè els preus van per terra. El ferro a 0,5 cèntims, ja em diràs, com el paper; el coure a 1,5 en brut, i a 3 euros el net. Cal treballar molt per poder menjar. Abans et treies un pic amb el plom, però ara és rar de veure.

Després, se'n va. Posa la furgoneta en marxa i, quan creua l'avinguda Montserrat, mira de reüll els contenidors de la cantonada.

Notícies relacionades