Laura Gené: “El govern utilitza la fiscalia contra nosaltres”

Foto: Dionisio Giménez

En el matí del 17 d'abril de 2013, una comitiva d'estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona es va enfilar pel camí que condueix al rectorat, va deixar enrere la gespa violenta i es van plantar davant de la porta principal que condueix a les oficines de govern del centre universitari, i van anunciar als perplexos funcionaris que venien a ocupar el rectorat com a mesura de pressió a les seves reivindicacions, que eren moltes. “Sense violència, sense amenaces –proclama Laura Gené, encausada en el procés judicial derivat i membre del col·lectiu Som 27 i més–, però amb determinació”. Efectivament: l’únic desordre van ser algunes paraules creuades, i res més. “Res més –em diu la Laura– perquè l'objectiu no era l'enfrontament. Que va, de cap manera, calia evitar com fos, fins i tot encara que vingués de l'altra part. Ho havíem parlat: el nostre propòsit era testimonial, pressionar el rector perquè s'avingués a negociar i deposés la negativa a rebre’ns”. I va haver de ser així, com diu la Laura, perquè el rector Ferran Sancho, confirma en un escrit, en aquesta mateixa data, que l'ocupació es va desenvolupar sense cap mena de violència. Amb aquesta acció els estudiants proclamaven l'exercici de les mesures aprovades pel Claustre els dies 21 i 22 de març d'aquell any, i que van ratificar prèviament el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans i les diferents Assemblees d'Estudiants, CAF, i que van comptar també amb el suport dels comitès d'empresa de professors i personal administratiu.

Engrossia la comitiva, al voltant de dos-cents estudiants, més alguns professors i empleats administratius. Acaben de celebrar una assemblea, precedida de moltes altres en aquells mesos convulsos de mobilitzacions i proclames, i concretaven el mandat adquirit democràticament en l'última, que va resultar ser una de les més nombroses. Es tancava així un cicle, entre estudiants i l'equip de govern de la UAB, perquè uns i altres acordessin una negociació o, almenys, un acord de principi. Ni una ni altra cosa va succeir. En aquell moment l'equip de govern tenia fama de tarannà progressista, però eren molts els estudiants, i amb ells la Laura, que consideraven que el progressisme era una abstracció, i que ara el que es ventilava era “concretar aquest progressisme”, si és que n'hi havia.

No va ser així. En realitat, no havia estat així des de les lluites dels estudiants contra el Pla Bolonya, en el qual una vegada i una altra, el progressisme d'ordre va estrènyer llaços fraternals amb el desordre del capitalisme, ocupat en aquells anys de fer pinya amb la ideologia de una dreta obstinada a convertir l'ensenyament en un enclavament dels seus interessos ideològics. La lluita per la defensa de la universitat pública i per un ensenyament que fos el baluard de la cultura i la seva gent va recobrar per aquelles dates una major significació i amb aquesta una resposta massiva que va abastar gairebé tots els nivells de l'ensenyament. Les manifestacions, tancaments, l'activisme social per un ensenyament públic, l'ocupació del hall de la Universitat de Barcelona pels estudiants, fer pinya contra el mercadeig de la Unió Europea i al caciquisme de la dreta al nostre país, i d'una esquerra tova disposada a fer oïdes sordes a les reclamacions dels estudiants i de bona part de la comunitat educativa. El Pla Bolonya es va imposar, però els estudiants van aconseguir victòries parcials, i per descomptat, la percepció col·lectiva que la resistència a les aules i fora d'elles era el millor dels antídots contra els abusos del poder. “L'ocupació del rectorat de la UAB, el 2013 –diu la Laura–, va ser una prolongació d'aquesta lluita, perquè aquesta acció va estar precedida de mocions que van concitar el suport a les assemblees amb més del setanta per cent dels vots a favor. Unes mocions que anaven des del rebuig a l'increment abusiu de les taxes, als ajuts en el transport públic, i, per descomptat, que l'equip de govern acceptés la representació democràtica decidida pel estudiants al Claustre”.

El rector no va acceptar cap de les peticions. Després d'un mes d'ocupació, i després de la denúncia als Mossos d'Esquadra de la vicerectora dels estudiants, Sílvia Carrasco, el ministeri públic va fixar (inicialment) la incomprensible sanció administrativa de 511.835,05 euros i una pena de presó entre 11 i 14 anys per a 25 estudiants, un professor i un treballador adscrit a la secció de Personal d'Administracions i Serveis, PAS. Però en l'últim escrit de conclusions, lliurat al jutge perquè dicti la vista oral, aquest rebaixa la petició econòmica a 11.000 euros per a cadascun dels encausats, i la pena de presó individual a 11 anys. El fiscal justifica aquesta penalització pels delictes de violació de domicili jurídic, ocupació d'edifici públic, desordres públics i amenaces, entre altres consideracions menors. Una sobreactuació de la fiscalia, d'acord amb altres aberracions jurídiques dels últims mesos, ja que, per a molts juristes consultats, algunes de les imputacions se solapen i d’altres rarament adquireixen la jerarquia de delicte. Així ho va haver d’entendre l’equip de govern de la universitat que va decidir abandonar l'acusació, després de comprovar –entre altres raons, suposo– que el cost total dels danys peritats pel rectorat anterior ascendia a 10.000 euros, quantitat, molt allunyada de la fixada pel ministeri públic. Llavors? És evident que el ministeri públic té la seva pròpia vara de mesurar, i aquesta mesura sembla essencialment política.

“Tot això fa pensar que el Govern està utilitzant la fiscalia com a trampolí per assestar un cop als estudiants, un cop que serveixi per acovardir a les generacions que vénen. Una cosa que serveixi per frenar la dissidència –diu la Laura–, però ni amb aquestes. Seguirem lluitant, denunciant i mobilitzant-nos, sense por, amb l'esperança que guanyarem aquesta batalla. L'ensenyament, la cultura, la universitat són valors públics que hem defensat sempre, i ho seguirem fent”.

Té raó la Laura. La té perquè una vegada més es confirma l’adagi que la mà que aixeca la tapadora de l'olla (és a dir, Som 27 i mes) no és responsable del que es cou. I el que bull a l'olla ens afecta a tots.

Notícies relacionades