Esteban Martínez: “Cal seguir lluitant... malgrat tot”

Foto: Dionisio Giménez

Parla de Jumilla, Múrcia, amb afecte, ja que és el lloc dels seus pares. Aquest home de 58 anys, de somriure fàcil i de paraules suaus, fa anys que lluita perquè l'habitatge sigui el lloc comú dels somnis de la gent que menys té. Esteban és de Podem i del Sindicat de Llogaters, però sobretot forma part de la xarxa d'activistes socials de Catalunya.

Es treu la gorra i es col·loca unes ulleres al front. No és que Esteban necessiti, aquí, en aquesta part del cap unes ulleres, simplement les subjecta a l'entrecella no sigui que en algun moment precisi d'elles. Per tant, estem parlant d'unes ulleres de veure de prop, i això és, precisament, el que ha estat fent Esteban des que era un xaval: veure els altres de prop, tractar-los de tu a tu, apropar-se i saber d’ells. Encara que sembli un exercici fàcil, no ho és en absolut. Perquè no es tracta de col·locar-se les ulleres per veure de prop i ja està; es tracta d'exercir una altra mirada sobre els altres, de compartir l'experiència terrenal, buscar l'àmbit del compromís i tirar del carro. Ara es diu empoderament, però això és fama de quatre dies. Quan Esteban va començar amb la cosa social se li deia presa de consciència, tres paraules que ara sonen a connexió elèctrica. Ell prefereix anomenar-la amb un nom inequívoc: compromís.

Escolto la seva biografia i em ve al cap la història d'aquell xinès pacient que es va topar en el camí amb una mola de pedra que impedia el pas als altres. I posats a imaginar, imaginem que l'havia posat el PP amb l’ajuda de Ciutadans, precisament els dos candidats es van assegurar durant la nit que el pedrot estigués prou ancorat per taponar el camí, i vigilat de prop per les forces de l'ordre, no sigui que els independentistes es fessin amb una palanca sediciosa i tumultuària. Un altre candidat, Iceta, del PSC, va arribar fins allà, va mirar la pedra, va calcular el seu gruix, i sense venir al cas es va posar a ballar davant d'ella. Com estava en un moment de puixança electoral va venir a dir, exaltat, i la mar de graciós, que si guanyava les eleccions demanaria que el pedrot fos tret del camí. Ohhh! Es va sentir dir. Però algú li va dir a Iceta que no, que la pedra, encara que fos d'alabastre, tenia un valor constitucional i havia de seguir allà. Per menys Sòcrates va triar la cicuta. Iceta va preferir el pasdoble.

L'últim a arribar al lloc dels fets va ser el candidat de Catalunya a Comuna-Podem. Xavier Domènech. Aquest es va acostar a la pedra, va deduir que, en efecte, era gran, compacta i plena d'arestes. Podia recórrer als martells de la militància, que són molts, unir-se als altres, foradar la pedra i deixar el camí lliure. Però no. Domènech va aconseguir partir la pedra per la meitat amb raig làser, gratar per allà, es va omplir de paraules abstractes, i, emulant Samsó, es va situar entre els dos blocs, de tal manera que podia passar l'aire, però no la gent. A més, va exigir peatge. La pedra seguia allà.

Doncs bé, va ser Esteban i els seus amics, i milers d'amics més, els que es van posar mans a l'obra, es van arromangar i van atacar la pedra fins fer-la rodar. A més, defensen que aquestes pedres abunden per tot arreu.

És que sinó anem al caos. O al col·lapse, com titula el seu últim llibre Carlos Taibo. Ell diu que el creixement econòmic no genera cohesió social, molt al contrari, el que genera és una agressió mediambiental irreversible. Si et fixes, en el capitalisme tot té data de caducitat, res és perdurable, així que la nostra lluita és fer que el present sigui millor, perquè el futur dels nostres fills tingui sentit.

I això es pot fer des de l'esquerra que coneixem?

– Jo anteposo l'activisme social a la inscripció a un partit. Em poden dir que una cosa porta a l'altra, però la meva experiència em diu que no, almenys no sempre. Hi ha massa verticalitat en els partits polítics.

Em parles de Podem?

– Podem s'ha desinflat a tot arreu. Han arribat a les institucions, i en comptes d'obrir les finestres i les portes que van prometre, s'han encallat. Potser no van preveure que el sistema té una capacitat d'absorció molt gran, és molt potent, i crec que s'han deixat arrossegar. No del tot. Però, fixa’t, en comptes de tocar el cel ens hem quedat una mica més avall.

Més avall són els Llimbs.

– No et passis. Estem fent el que es pot, però crec que són necessàries totes les formes de la unitat dels partits d'esquerra per empènyer junts.

Doncs a Catalunya aquesta unitat ha estat un fracàs, almenys amb Podem.

– És que la unitat cal treballar-la. No hi ha un altre remei, perquè sinó el PP i Ciutadans governarien i això és el pitjor que ens pot passar. Mira, la crisi que s'acosta serà molt forta perquè vindrà acompanyada d'una crisi de valors polítics i sobretot ideològics que ja comencen a despuntar. Si la dreta guanya la partida, i no em refereixo només a Catalunya, sinó a Espanya i Europa, hi haurà un canvi de paradigma. Estem arribant a un punt de no retorn, i cal estar molt atents.

I?

– Doncs que cal posar en el centre de gravetat a les persones. Aquest serà el nostre treball en els pròxims anys, que ja et dic, seran anys molt durs els que ens esperen. Això per no parlar dels recursos naturals que comencen a esgotar-se. Per això et dic que cal estimular la gent a participar, i en la mesura possible a l'activisme social. Tots hauríem de ser activistes, perquè en realitat estem parlant de la vida que ens envolta. Jo, des del Sindicat de Llogaters faig el que puc. Fixa’t el que ha passat amb els fons voltors. S'han fet amb blocs sencers, i això davant dels nostres nassos. La Llei d’Arrendaments Urbans, des del 2013, ens va perjudicar molt. Zapatero es va equivocar creant la llei dels desnonaments exprés, però en aquest assumpte l'esquerra, ara mateix, s’ha relaxat. Què diuen sobre el tema de l’habitatge? Poca cosa. Però cal exigir-los que es retratin. Què expliquen el percentatge assignat d’habitatges socials previstos. El problema és que la dreta vol augmentar el parc social de l’habitatge a partir de l'economia especulativa, i això és més del mateix perquè d'aquesta manera s’enriquiran els de sempre. No! Cal exigir als ajuntaments que portin la iniciativa en aquest assumpte.

Notícies relacionades