Dani Rius: “El capitalisme mata la forma natural de relacionar-nos; ho fa contra tothom, homes i dones”

Foto: Dionisio Giménez

Quan li dic que he de fer-li una foto, es posa a riure, i quan li faig saber que la foto no ha sortit bé i, que ha de posar de nou, torna a riure. Dani té un riure obert, prometedor, humil, d'aquests que s’encomanen. Em ve al cap aquell conte de Jan Harold que narra la vida d'un xaval que necessitava la pluja per veure com l'aigua penetrava en les seves sabates d'estiu usats a l'hivern. Llavors es partia de riure. El personatge imaginari de Harold tornava a mondarse de riure a l'espera que tots els dies fossin l'últim de l'any per no donar temps a què es refredessin les promeses que li havien fet els amics. Hi ha gent així, disposada a tot. Com Dani. Perquè cal estar motivat per impartir un curs-taller on s'aborden els temes relacionats amb la figura masculina en la família, la relació entre homes: la germanor, la competència, el poder, el món de les relacions sexoafectiva, la sexualitat masculina. El taller del Grup d'Homes –així, com sona– sembla una provocació amb la que està caient, però, no; està a dècades de distància de ser-ho, perquè un temari que inclou la discussió grupal, la paraula, el moviment, el teatre, l'escriptura, la meditació, el joc, l'art... I, a més, si el taller el dirigeix una persona que ha treballat en l'àmbit de la Diversitat Funcional (és llicenciat en Integració Social) i en la prevenció de la violència masclista, diguem que pinta bé, diguem que és tant necessari com urgent, i, que, si et vols passar per allà, per la Sala Lima, o inscriure-t'hi, fes-ho.

Quan vas començar aquest treball?

– Fa sis anys vaig participar en el primer Grup d'Homes, després ho vaig fer en altres i així successivament. Vaig codirigir un Grup d'Homes amb un altre company. Vaig venir a La Floresta perquè em van dir que aquí pot tenir bona acollida un grup de suport.

L’ha tingut?

– Sí, estic content. Va ser una bona idea sortir de la ciutat i venir a La Floresta.

Llavors entrem en matèria: què és ser home?

– Aquesta és la pregunta [Riu]. Bé... aquesta qüestió és més complexa del que sembla, el millor és resoldre-la entre tots, no et sembla? D'entrada no és el que diu el pare i la mare, sinó que cal preguntar-se quina mena d'home-persona vull ser. Amb l'excepció dels genitals, diguem que des del punt de vista social hi ha moltes formes de definir-lo. El problema és que s'ha gravat sobre el sexe masculí una sèrie d'actituds i adjectius. Per exemple: l'home és el fort, el que va a treballar fora, valent, independent..., i així un munt d'atribucions basades únicament pel fet de ser home. Doncs bé, davant d'això, la meva feina consisteix a donar resposta a cada un d'aquests adjectius. Diguem que és un bon exercici per començar el taller, ja que la pregunta que ens fem és òbvia: Em serveix a mi tot això? Estic bé, tranquil, satisfet amb aquesta manera de ser home? Vull canviar-ho?

En un moment en què assistim a una reafirmació de la dona en tots els fronts, què pot aportar en aquesta lluita un taller per a homes?

– La mirada ha d'anar dirigida a nosaltres mateixos. Ho hem de fer sense tractar de ser iguals, perquè per ètica, per una qüestió igualitària em sembla que li falta pes. Hem de veure'ns com a homes, però lluitant per la igualtat amb les dones, perquè això també ens beneficia a nosaltres. El patriarcat oprimeix la dona, però també a l'home. El negatiu són els rols, perquè hi ha molts tòpics amb relació als homes. Es pinta els heterosexuals com rudes, forts, distants... Hauria de ser normal que un home acariciï a un altre, i què passa si un home mostra el seu afecte en públic? Si això passa aquesta persona seria vista en negatiu, marica, li dirien... en fi. Per això, cal lluitar contra el patriarcat.

Hi ha un debat clàssic en psiquiatria sobre si l'agressió del mascle és un instint biològic de poder, o bé aquesta actitud deriva d'un codi de senyals imposat per la societat, en la qual la qual la religió, i de forma especial l'Església catòlica tindria molt a veure.

– En l'ADN, ja et dic que no. Una altra cosa és que l'home desenvolupi més força física, però això no té res a veure amb la violència masclista. El capitalisme mata la forma natural de relacionar-nos; ho fa contra tots, homes i dones, sense importar els rols afectius. L'instint de possessió, de "tenir", té molt a veure amb el poder econòmic, és cert. A mi el que m'interessa d'aquesta primera foto és veure el que hi ha darrere. Quan tractem aquest tema en el Grup d'Homes, sempre apareix la part més vulnerable d'un mateix, i és responsabilitat dels homes descobrir, destapar, reaccionar davant el que som. L'entorn familiar dóna moltes pistes del present. I ara [riu] voldria remarcar una cosa que no està sortint a la l’entrevista, puc?

Tira.

– Quan es treballa amb un grup d'homes, molta gent pensa que ho fem per fer justícia amb la dona, en igualtat amb ella. No obstant això, és summament important saber com hem de canviar nosaltres, com ens relacionem, i tot això comporta situacions imprevistes, com, per exemple, en una cosa tan senzilla com ballar entre nosaltres... Potser ho hem fet de petits, però sembla molest fer-ho de majors.

Les dones ho solen fer.

– És veritat, però per què els homes no ho fan? Ballen sols, però no entre ells. Doncs bé, hem de parlar de tot això entre nosaltres, perquè en el fons hi ha un anhel de compartir les petites coses en germanor, i superar-les. La gent que ve al taller diu: al cap hi ha un lloc on puc parlar amb altres homes sobre les meves emocions, de tot. Persones a les que els encanta el futbol, ​​i que li agradaria, és un dir, rebre un massatge d'un altre sense necessitat de associar-lo a l'homosexualitat. Ben mirat, el meu treball consisteix a raonar sobre tot això, i fer-ho com ho feien els indis, en cercle, asseguts al voltant del foc.

Notícies relacionades