Amadeo Riambau, ‘okupa’ i filòsof: “L'home feliç no tenia camisa”

Foto: Dionisio Giménez

Els taoistes proclamen que el lloc on dorm el gos és on hauries de construir l’habitatge. I si una casa és el lloc dels somnis, el gos és sens dubte el que t’indica en quin lloc has d'encimbellar-los. Ells ho saben. Durant mil·lennis, quan bordaven a la lluna, van esgarrapar tantes vegades la terra abans de postrar seu musell en ella, que coneixen cadascuna de les arrugues del temps. Els que coneixen bé la vida de Jesús, expliquen que un dia molt calorós, el que havia de ser el millor fuster de Natzaret va ser advertit perquè busqués un altre camí per predicar, doncs pel que caminava, el de Galilea, jeia un gos mort que la calor havia descompost, i la pudor era insuportable. Lluny de seguir el consell, Jesús va anar fins on estava el gos, es va ajupir, va acariciar el seu cap, i va dir des de terra: “És veritat, fa molta pudor, però mireu que bonics són les dents del gos”.

No sé com conec aquesta història és apòcrifa, si me la va explicar algú o la vaig llegir en algun lloc, però em ve que ni pintada per introduir el Resistents d'aquesta setmana, Amadeu Riambau (66) l’okupa filòsof que viu a l'antiga gossera de La Floresta, que ell ha convertit en un espai fonamental de la seva vida. La seva casa, dic, la que està situada a la generositat d'un turó, va ser antany la presó de desenes de gossos que bordaven contra un captiveri que els tenia presoners, sense més horitzó que un enreixat de filferros a la meitat del cor del bosc de La Floresta. Un àmbit, on acull als seus amics, i polemitza amb ells aspectes tan desconcertants com la sincronia dels mons, per exemple, o si la mort és la contemplació obstinada de la pròpia ombra, per citar una altra. La lectura dels clàssics orientals, la veritat de les coses nímies, la verdor perenne i la segregació deliberada de l'inútil estan en la seva tauleta de nit, formant part d’un discurs en el qual les plantes i els déus pagans rivalitzen el seu saber cada matí.

Viure fora dels murs de la ciutat té els seus avantatges, em diu, un distingeix el soroll de les llums, llunyans, dels rumors de festa a la qual estàs convidat al cor del bosc. Potser, les glàndules que els gossos tenen en el coixinet dels peus, amb les que connecten el present amb el passat dels seus somnis atàvics, quan eren part del ramat dels llops esteparis, li serveixi a Amadeo per mesurar la treva i el repòs de la vida que va triar entre les moltes que ens ofereixen els aparadors. Ell sabrà. Hi ha, diuen els taoistes, un avantpassat per cadascuna de les nostres actituds. Però aquesta és una batalla que has de lliurar amb tu mateix, i això no té res a veure amb la soledat, sinó amb una forma concreta de viure. És veritat: perquè ningú sap res de si abans de l'acció en la qual haurà d’obstinar amb si mateix.

Amadeo és dels que pensen que no hi ha dies predestinats per viure amb ell mateix. Una abdicació d’allò superflu seria ja suficient. Amb Amadeo no existeixen les paraules definitives, el mai més, em diu, és com tantes altres, una fal·làcia del pragmatisme occidental, que és una altra forma de desesperació. Ell prefereix la clau universal, la del sol, la que obre totes les portes, perquè de les finestres –riu– ja s'han ocupat els ocells. Algú poc informat podria pensar que Amadeo és un savi excèntric, perquè coneix en els altres la boira malenconiosa dels ulls humits, el desassossec inconscient de l'ànima, o el silenci que crida. Ell no té remei, per tant, no té cap poció miraculosa, ni tampoc la vol, però pot indicar-te com vorejar les muralles, temptejant a la recerca de la porta, que potser, qui sap, podries trobar després d’ella les paraules de Dogen Zenji, “cada passa que faig és la meva llar”. Intenta-ho.

Notícies relacionades