Àlex Cuesta, entre Sant Cugat sí i Sant Cugat no

Foto: Dionisio Giménez

No va arribar a la cita amb El País sotmès a la dictadura de l'aixella. Va arribar amb un llibre de Piotr Kropotkin. I això marca. No és que Àlex Cuesta nedi contra corrent. És que aquest arquitecte està fet d'aquesta fusta en la qual cada anell, cada nus, cada brot el fa créixer en el sentit de l'aigua al mig del superb egoisme de les estrelles. “La natura és el que compta, i qualsevol alteració de les lleis autònomes esdevé una agressió contra els éssers humans. I és que, la base del capitalisme consisteix en la creació de necessitats artificials, sense importar-los un rave que aquestes alteracions constitueixen una bomba de rellotgeria. Estan jugant a la ruleta russa”.

Això per començar.

Durant la conversa amb Àlex Cuesta em ve al cap aquell joc infantil en què havies de descobrir l'altre semblant-lo amb una pel·lícula. Si fos una pel·lícula, què seria? –deia el joc–. Jo ho tinc clar: Àlex seria Gary Cooper en aquell memorable film, El manantial, en el qual l'arquitecte idealista, conceptual acaba dinamitant l'edifici que li havia forçat a aixecar un capitost. D'acord, Àlex no és Gary Cooper, tampoc cal exagerar, però hi ha alguna cosa comuna en la temàtica que ens ocupa: el rebuig a la supèrbia del poder davant de la coherència del món que molts éssers humans projecten per als altres. Per això va estudiar arquitectura, perquè “engloba tot això”, i perquè l'hàbitat “ha de ser un dret, i aquest dret s'ha de reflectir en les millors condicions de vida per a tots”. No és una frase feta. Aquest principi s'albira quan comparem el nostre melic amb els altres i vam descobrir que tots són rodons. Canvia la panxa, és veritat, les esquerdes que deixa la fam a la pell, els ulls perduts..., la mirada incerta, però el melic és un valor universal que ens hauria d’equiparar amb el principi fonamental de la vida. “Com la casa on vivim”. Parlem d'això durant una bona estona; és aquest arquitecte un idealista, com ho van ser en el segle XIX els socialistes utòpics Saint-Simon, Owen, Proudhon... i el mateix Kropotkin (el llibre porta a la motxilla), quan, aquest últim va advertir sobre el problema de la dessecació de les glaceres a Euràsia? No va ser un precursor? Defensaven l'habitatge grupal com un model no només de supervivència col·lectiva, sinó de gestió, partint de la coincidència en les necessitats de tots, que vénen a ser molt semblants. En els anys seixanta Carandel va recollir el testimoni. Però el capitalisme ja havia creat la urgent individualització, la contrarèplica, la segona residència, la política com a element de continuïtat ideològica. Podem parlar d'això, sense que ens diguin excèntrics? Depèn com es miri. Coses més estranyes s'han vist. Qui havia de dir fa uns anys que Convergència anava a defensar la república com a opció en un referèndum? Doncs, mira, tu, aquí estem. Al capdavall, l'òrgan va crear el moviment, i l'Efecte Papallona ens diu que la lleugeresa imperceptible genera desplaçaments en cadena. És que l'anomenada Flor del Desert no és un prodigi de la paciència de l'aire, la sorra i la solitud?

– Deixem el somni, no?

– Quan vaig venir a Sant Cugat, ara fa nou anys, vaig descobrir que l'horitzó estava sembrat de grues. Era evident que canviava el model de ciutat, i també l'econòmic i això conformava el que ara es diu alt nivell. Però Sant Cugat ha de ser molt més que això, perquè el creixement econòmic ha pres la forma geomètrica d'un eix radial, que va del centre a la perifèria. Si et fixes bé, és com si hagués diversos municipis en un de sol. Què té a veure Les Planes i La Floresta amb el nou Sant Cugat, una ciutat, que, com bé deia un professor a la universitat, està condemnada a l'èxit? Vaig tenir professors amb els quals vaig compartir aquest embús que representa el formigó enfront del que hauria de ser la racionalització d'una ciutat, un barri, l'urbs, el lloc en què realitzem la nostra relació social i privada.

–I com hauria de ser aquesta ciutat?

– Per començar, sostenible, i també per a tothom. Jo vaig fer el meu projecte de fi de carrera en Les Planes, versava sobre l'espai físic dels nens del barri, els seus desplaçaments, etc. Aquí, hi ha molts habitatges d'autoconstrucció, els quals seria la mar de fàcil que passessin de la penombra a la llum, al sol, el que significa una millora en la qualitat de vida, i amb tota seguretat absència de patologies derivades de la humitat. Cal planificar i després construir, i no a l'inrevés; rehabilitar i no construir al tun tun.

– L’hegemonia de Convergència ha condicionat el model de ciutat?

– És clar. Van idear una ciutat per a rics, una ciutat excloent. Tot i que cal matisar, Aymerich, i en menor protagonisme Recoder, conformen l'etapa més especulativa de la ciutat, pel que fa al creixement immobiliari, però marginant la perifèria. Per aquest motiu La Floresta i Les Planes no s'assemblen a la ciutat centre.

– I l'actual alcaldessa?

– És més llesta. Ella ha descobert aquest error, i li ha tret l'espai a una esquerra que no ha sabut globalitzar un concepte de ciutat que no fos l'existent. L'oposició a Convergència en aquest assumpte ha actuat sobre qüestions puntuals, i quan no, retòriques.

– Un semàfor a la cantonada...

– Per aquí (riu?) Jo crec que l'error de l'esquerra consisteix en la seva pròpia estructura piramidal. Es nomenen responsables d'urbanisme, d'això i d'allò altre, a persones que conciten la fidelitat a la formació política. No obstant això, a Catalunya hi ha gent que està preparada per aportar el seu saber interdisciplinari, gent sàvia, experta que podia assessorar, implicar-se en totes les variants de la sostenibilitat.

– Déu et senti...

– Veurem.

Notícies relacionades