Tatuatges

Quan jo era un ganàpia els únics que portaven tatuatges eren els soldats de la Legió. “Los novios de la muerte”. Algú em deia que estaven com a xotes. Aclareixo: una xota és la femella de la cabra jove. I ho deien en un to pejoratiu. No estava gaire ben vist. La vida ha canviat i les modes també. El tatuatge ha esdevingut una moda en què el jove hi troba bellesa.

Quan un és jove sent la necessitat d'anar pregonant com és, què sent, a qui estima. Passa el mateix amb la vestimenta que duem. Necessitem diferenciar-nos dels altres i la millor manera és portar una roba que vagi dient en tot moment com som.

Els dissenyadors de la moda fan el seu agost i s'esforcen en fer-nos creure que així ens diferenciem dels altres. I nosaltres ens ho creiem... Moltes vegades, veient per la premsa i per la TV els modelets que es porten a les desfilades penso que no m'atreviria a dur un atuell com aquell per anar en metro o a la feina. Ni tan sols per passejar pel carrer, a no ser que anés a una rua de carnestoltes.

Els tatuatges han arribat a fora mida. Una cosa és dur, per exemple, una papallona al braç o al coll. Hi havien companyes joves a l'escola que els quedava d'allò més bonic. I una altra quan veus que porten les cames o els braços plens. No veus la pell, només el color blau dels dibuixos. I, ni tan sols els dibuixos, perquè estan tan atapeïts que no distingeixes res.

Potser ja m'he quedat desfasat; reivindico, però, la bellesa de la pell. Blanca o morena o de qualsevol tonalitat. Bellesa, al cap i la fi.

I, si necessitem diferenciar-nos dels altres, per què no ho fem amb les nostres accions? Pujant una muntanya, plantant un arbre, ajudant un amic o simplement llegint un llibre.

Jo vaig deixar de dir que estimava quan vaig començar a estimar de debò.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades