Racisme aquí i ara

El dia 4 d'abril va fer 50 anys de l'assassinat de Martin Luther King per un franctirador segregacionista blanc en un hotel de Memphis.

Va ser una figura cabdal en la lluita contra el racisme a Amèrica. Arrel d'aquest fet, va sorgir el moviment Panteres Negres (1970) amb lluitadors pels drets dels negres com Angela Davis, professora de filosofia, i Tony Smith, atleta.

Parlar de racisme en aquell temps i sobretot a Amèrica era referir-se a les reivindicacions dels descendents dels esclaus negres que havien estat segrestats de la seva terra i portats a la força al nou continent.

Si aquells negres havien aconseguit l'abolició de l'esclavatge durant la presidència d'Abraham Lincoln, no havia estat sols un sentiment humanitari que havia mogut els blancs a concedir-lo, sinó una visió mercantilista de la situació: se n'havien adonat que els sortia més a compte que fossin lliures i pagar-los un sou –generalment molt minso– que no pas haver-se de fer càrrec de les despeses de menjar, roba, medicaments i metges –les malalties i la mortalitat entre els esclaus era molt elevada– i els guanys no compensaven les despeses.

De tal manera que els fills i néts dels esclaus eren americans pobres i havien de viure separats dels blancs. En les escoles, el transport públic, en guetos, sense dret a vot i amb el rebuig de la raça blanca, la qual es considerava superior.

Parlar de racisme avui i aquí, al meu entendre, no és sols un problema del color de la pell, és, a més i sobretot, de pobresa.

Quan ve un emir amb els seus dòlars, no se li qüestiona la seva religió, ni la manera com va vestit ni el color fosc de la seva pell. En canvi, quan ve un magribí o un subsaharià a treballar, sí que se'l mira amb recel.

Racisme és, avui i aquí, quan vas per Sant Cugat amb el teu utilitari i et mira amb menyspreu el conductor d'un cotxe super potent. Racisme és, per exemple, pagar-li a una equatoriana quatre xavos per a que et netegi la casa i estalviar-te el que hauries de pagar a una treballadora domèstica del país. Racisme és, per exemple, dir “primer els de casa” i fer una frontera entre els d'aquí i els d'allà. O entre bons i dolents.

Centrar el racisme en una lluita entre blancs i negres trobo que és una manera sibil·lina d'amagar les nostres pròpies misèries de casa.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades