Queralbs, Coma de Vaca, Núria

Aquest divendres passat, dos accidentats més. Dos més en una llarga llista.

I és que aquesta travessa té un embruix especial.

Quan era jove em va agafar la fal·lera de voler caminar-la. En feia d'excursions, però mai no trobava l'ocasió ni els acompanyants. Això sí, no la féu mai sols.

L'ocasió va arribar quan ja era un senyor madur. Els dos excursionistes que venien amb mi, si fa no fa, eren de la meva edat. O un xic més joves, però més experimentats que jo.

De Queralbs a Coma de Vaca era una pujadeta que es feia notar. Hi anàvem descansant de tant en tant. Hi ha una dita entre el món excursionista que diu: El més important en una excursió no és com l'acabes, sinó com la comences”. Res més assenyat.

Vam fer nit al refugi de Coma de Vaca. Després de sopar vam sortir fora i ens estiràrem a terra a mirar les llàgrimes de Sant Llorenç. Era un onze d'agost.

L'endemà, seguírem el camí cap a Núria, el tros més dur. Hi vam arribar a un lloc que era una paret i t'havies d'agafar a un cable clavat a la roca i anar posant els peus per un camí estretíssim. Sota meu, un precipici. Crec que és el lloc on fa pocs anys un allau se'n va portar un parell més.

Després, quan arribes a dalt i comences a divisar la vall de Núria, respires a fons i trepitges el prat amb delit. És com un amor que t'encisa i hi tornaries. Però, jo ja no tinc edat per tornar-hi. El conservo en el record.

Mentrestant, amb aquesta indústria de material de muntanya que ens envaeix i que fa articles tan bons i que pesen poc, els joves continuaran enamorant-se del trajecte i s'aventuraran a caminar-la.

Abans, però, caldrà mirar el calendari i el cel. Triar el millor moment, perquè la muntanya té la seva llei i no vol enamorats forasenyats.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades