Les edats de la tercera edat

Abans, la gent es moria de més jove. I, fins el dia anterior a l'òbit, havien estat treballant en l'hortet o traginant per la casa. O gairebé.

Ara, amb un allargament de l'esperança de vida, ja no tinc clar quan comença allò que diem “la tercera edat”.

Una cosa queda clara: que és el darrer tram de la cursa, que sabem quan acaba. El començament és ambigu i difús.

Segons els cànons, a partir dels 65, es considera que comença. Quan un es jubila. Malgrat que, entre prejubilacions i jubilacions anticipades, el tema, sembla que s'hagi tornat boig.

Al llarg d'aquest temps, passem per diverses etapes vitals.

La primera, de plena activitat. Hi ha que encara fa feinetes “d'estranquis” per tal d'afegir alguns euros a la pensió. D'altres, la dediquen a la cultura, fent cursets o estudis que no havien pogut fer abans. O a l'esport. O fent voluntariats o activitats artístiques. És sorprenent la quantitat de gent que s'hi dedica a això darrer i l'enorme activitat que genera desinteressadament.

També hi ha, tot cal dir-ho, jubilats que empren el seu temps a fer companyia als àcars del sofà.

La segona fase arriba quan comences a perdre capacitats. Oblides algunes coses i els processos de les feines que habitualment feies. De vegades necessites d'algú que t'ajudi. De mica en mica vas depenent, cada cop més, dels altres.

Al tram final no tothom hi arriba. Però, si ho aconsegueixes, sol ser de total dependència dels propers. Hi ha que entren en un estat d'abstracció i d'inconsciència absoluta.

És per això que miro amb tant d'escepticisme quan algú parla, com si fos una victòria, de l'allargament de l'esperança de vida. Hi ha esperances que són molt desesperançadores.

 

Això ve a tomb, perquè aquests dies es parla molt del cas del metge empresonat perquè ha ajudat a morir la seva dona que estava en un estat de postració total. La llei és cega. Però també sorda i insensible. I, a més a més, juga amb una doble moral.

La societat on vivim també. Ho corroboren unes paraules d'en Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau: “Es pot deixar morir milers de refugiats al mar. Es poden vendre armes a règims assassins. Es poden fer guerres que maten desenes de milers de persones. I no passa res. Però, ai! si ajudes a morir una persona malalta terminal, que ja en té prou... El nostre, absurd, món”

Sí, és un món absurd. Cap religió, ni cap Déu, ni cap mandatari té dret a prohibir una mort digna.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades