La pujada de la dreta

El darrer exemple ha estat l'ultradretà Jair Bolsonaro al Brasil. Amb un discurs amb la promesa de privatitzar companyies públiques i retallar pensions, el poble l'ha votat i l'ha fet president.

Abans havia estat Trump als Estats Units; el primer ministre Víktor Orban a Hongria; Rodrigo Duterte a Filipines; Matteo Salvini, ministre de l'interior italià, cap de la Lliga; i Recep Tayyip Erdogan, president turc que, tot i ser un líder moderat, després de l'intent de cop d'estat del 2016 va encetar una tremenda repressió i una notable retallada de llibertats i de drets humans. Malgrat això, va tornar a ser triat pel poble en les darreres eleccions.

Tot aquest auge del populisme no és patrimoni dels de fora. Aquí, a casa, també en tenim exemples. Cito de passada i ràpidament alguns per allò de no fer-me pesat.

L'alcaldia del PP a Badalona va ser la meva primera sorpresa. Amb un lema “Primer els de casa” un poble, farcit d'emigrants, tancaven paradoxalment la porta als que havien de venir. També havia passat a Mallorca i València. De Galícia no em va sorprendre tant. Ho veia venir. El pessimisme gallec i la servitud a l'amo era una actitud històrica. Ho vaig viure durant els tres cursos d'estudiant de la “língua galega”. En aquell temps vaig comprovar que es venien més llibres escrits en gallec a Catalunya que no pas a la mateixa Galícia.

Tanmateix, a l'Estat espanyol, amb la pujada al poder del PP i el creixement de vot i protagonisme polític a Ciutadans (un partit sense ideari polític que basa l'acció en un anticatalanisme, un odi a tot el que té caire català per a reforçar un espanyolisme que li dóna vots) formen un dels tàndems més reaccionaris d'aquests darrers quaranta anys a l'estat espanyol. Tots dos partits competeixen en duresa anticatalana per a veure qui la diu i la fa més grossa.

Tot plegat, s'està vivint un auge dels líders autoritaris que busquen vots sembrant l'odi, la xenofòbia i la mà dura amb la delinqüència. Se n'aprofiten de la crisi dels partits polítics tradicionals, de la gent que ha patit més la crisi –els perdedors– i la irrupció de les noves tecnologies. L'escriptor John Lanchester deia l'altre dia en les Converses a La Pedrera: “Sense xarxes socials Donald Trump no seria president”.

Ernesto Pascual, politòleg expert en extrema dreta de la UOC deia que “el populisme que venç avui dóna respostes simples a problemes complexos”. Aquests líders que arrosseguen masses estan instaurant sistemes autoritaris que amenacen la mateixa democràcia que els ha portat al poder.

Em preocupa aquesta mena de gent oportunista i sense escrúpols. Em preocupa, però, més aquest electorat que es deixa entabanar per aquests bocamolls de fira. És que ara votarem més amb l'estómac que amb el cap? Si pertanys a l'élite política o econòmica, ho puc entendre. El que no puc entendre és que un treballador voti la dreta. Des de quan la dreta ha afavorit a la classe obrera? Són realment tan fortes les xarxes socials que siguin capaces de debilitar el nostre pensament, la nostra idea del que som i on estem? Serà tan gran la nostra debilitat que ens faci capaços de vendre la nostra memòria històrica per un plat de llenties?

Arribats aquí, si admetem que les xarxes socials són més fortes que la nostra dignitat política, hem de dir “Democràcia? Quina democràcia?”. Si us plau, el darrer que apagui el llum i tanqui la porta.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades