Fer de mestre

La meva dona m'ha fet baixar de dalt d'una prestatgeria del meu estudi la capsa de documents i records sobre la meva jubilació. Ara ja fa deu anys que em vaig jubilar.

I, com que sóc tafaner de mena, he tornat a remirar escrits i fotografies dels meus antics alumnes. Alguns mig oblidats, altres encara presents.

Quan un ha estat mestre i ha fruit i ha fet gaudir els seus alumnes amb la feina, té aquest guany: que mires enrere amb satisfacció. Sobretot, quan trobes un antic alumne, ja adult i et recorda les bones estones passades.

Si mires el passat, com deia, amb complaença. Perquè, si el que sents és enyor, vol dir que el teu present, la teva jubilació, no és prou gratificant. I aquesta segona etapa l'has d'omplir d'activitat que t'ompli. No es tracta d'ocupar les hores, sinó de farcir-les d'una feina que t'agradi i que et sigui útil a tu i als que t'envolten.

Això, quan un ha estat mestre-mestre. Durant la meva docència n'he conegut bastants de diferents. Per exemple, els mestres-funcionaris. Aquells que estaven més pendents dels seus drets i de l'hora de sortida de l'escola que no pas de la feina que estaven fent.

Aquests són els que han contribuït a desprestigiar la professió. Com li va passar al col·lectiu de metges o, recentment, els jutges. Vull pensar que no són tots iguals. Que uns, pocs o molts, amb la seva actitud, han col·laborat al descrèdit de tots.

Tanmateix, en llur desprestigi han participat els usuaris. En el cas de l'escola, els pares setciències que pretenien saber més que el mestre. Els darrers anys me'ls he trobat sovint. I no hi ha neci més gran que l'ignorant que no sap que no ho sap tot.

És per això que admiro la gent que reconeix la seva limitació en algun tema. A més de ser honestos, saben que no ho saben tot. I els fa ser més llestos.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades