Elogi del fracàs

Vivim en una societat on només val la victòria. Aconseguida com sigui, inclús, amb males arts. Al cap i la fi, victòria com a única finalitat.

Les derrotes t'allunyen de la gent. El personal del teu voltant t'estigmatitza quan has tingut un fracàs. Per això s'amaga sovint.

Passa en política, en l'esport, en teatre i en qualsevol art. Inclús, en la feina teva quotidiana.

La música Cristina Rosenvinge (Madrid, 1964) deia el mes passat en una entrevista al diari ARA que “venem la cara de l'èxit perquè parlar del fracàs fa que la gent s'allunyi de tu”.

És per això que, a les entrevistes, els artistes s'omplen tan la boca dels èxits que han aconseguit, de les propostes que no paren d'arribar-les-hi, de projectes que han hagut de rebutjar. En realitat no és més que por a que no els cridi algun director.

En una ocasió vaig escriure un article parlant del Grup de Teatre Espiral i deia que érem una companyia didàctica, que ensenyàvem molts neòfits de l'escena, als quals els havíem de donar l'oportunitat d'interpretar i per això, a vegades, les obres no sortien com hauríem volgut. La Junta es va empipar amb mi perquè –deien– el públic podria pensar que no érem bons. La meva intenció era ser rigorós amb la realitat, però...

En la meva època de mestre, després de les classes que no sortien bé, era quan revisava a fons l'actuació. Ensenyen més els fracassos que les victòries.

Vull dir amb això que la por als fracassos ve donada, més a la censura dels altres, que no pas a una autocensura.

Moltes vegades les errades ens han fet reflexionar i rectificar. Són molt més didàctiques que no pas les victòries, les quals sovint, estan plenes de felicitacions i lloances no gens bones per a la nostra salut d'autocrítica

Em pregunto, si els fracassos t'ensenyen a reflexionar i rectificar, per què la societat no els accepta d'una manera natural? Potser a ella li fa tanta por com a nosaltres.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades