El moviment okupa

Okupa ve d'ocupar i d'ocupacions fa molt que se'n fan. Jo mateix vaig néixer a Montjuïc, una terra que no era nostra tot i haver-la pagat; perquè tampoc era del que ens la va vendre. Era, per tant, un terreny ocupat del qual ens van fer fora a començaments dels 70.

Però el moviment okupa, pròpiament conegut –escrit amb “K” per a remarcar el fet contracultural i punk–, neix als anys 80 sota la influència dels squatters anglesos.

Tanca tot un missatge polític i social. No sols denuncia l'existència d'espais buits abandonats, és una lluita en protesta contra l'especulació capitalista i contra el dirigisme cultural de les institucions. És, per tant, un moviment llibertari i d'autogestió que rebutja la figura d'un líder.

En molts d'aquests espais privats o públics abandonats els okupes organitzen activitats lúdiques i culturals –o contraculturals– i mantenen una bona relació amb els veïns.

La pressió de la premsa i d'alguns convilatans conservadors els han dimonitzat, donant-los una mala fama que, en molts casos, no és certa.

Tots els règims polítics i econòmics desenvolupen un sistema d'autodefensa que els permeti perpetuar-s'hi. I la millor manera de fer-ho és desprestigiar qualsevol acció o moviment que posi en perill els seus interessos.

Amb el moviment okupa també van fer-ho.

De bon començament van crear modes que imitaven la vestimenta i els pentinats okupa. Recordo els meus alumnes que parlaven de nois i noies de casa bona que es gastaven un dineral en aquesta mena de vestits.

Posteriorment, als anys 90, a causa d'una nova onada de gent que venia de fora i de l'increment del preu de l'habitatge, va créixer les ocupacions de cases per gent que no tenia res a veure amb la ideologia llibertària.

És llavors que sorgeix la figura de l'ocupa professional. S'assabenta de pisos buits, siguin de propietat privada, d'edificis públics o d'entitats bancàries, els canvia el pany de la porta i ofereix les claus a un necessitat d'habitacle per diners (de 500 fins a 2.000€). Penseu que els bancs, només en la demarcació de Barcelona tenen uns 60.000 pisos i han posat al mercat només 5.000.

També s'han creat grups –jo diria, més aviat, bandes– de desallotjadors professionals. La justícia és lenta, després de la denúncia, poden passar dos anys fins que no es signa l'ordre de desallotjament. Això si el jutge ho autoritza. Hi ha casos que donen la raó als ocupants, si es demostra que l'edifici fa molt de temps que és abandonat o mostra un gran deteriorament.

Tot plegat, què queda d'aquella romàntica lluita de l'autogestió dels centres socials? El poder i els diners ho embruten tot.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades