CEPEPC

Davant la necessitat de crear noves escoles públiques i la dificultat del Departament d'Ensenyament per a trobar solars on edificar, sembla ser que, per al proper curs, buscaran escoles privades ja en funcionament que tinguin dificultats econòmiques i les integraran a la xarxa pública.

La història em retorna als anys 80, quan un grapat d'escoles, pares i mestres lluitàvem per a la integració. És el Col·lectiu d'Escoles Privades per l'Escola Pública Catalana, més coneguda com a CEPEPC.

Tot va començar als anys 50 i 60 quan unes quantes escoles creades com a col·lectius de pares o mestres impartien les classes en català com a idioma vehicular i s'orientaven en la línia pedagògica de Montessori i Freinet. Eren les “escoles actives” que volien emular les escoles de la República i que rebien el suport de l'Associació de Mestres Rosa Sensat.

Precisament, durant l'Escola d'Estiu de l'any 75, organitzada per aquesta Associació, un grup de mestres va aprovar una declaració per una nova escola pública. I l'any 78 un grup de mestres, pares i alumnes van crear el CEPEPC. En els seus estatuts defensaven la gratuïtat de l'ensenyament, el català com a llengua vehicular, la gestió democràtica i el pluralisme pedagògic.

Recordo la gran trobada a Granollers el 2 de desembre del 79, on jo participava com a un mestre més. Es van aplegar 25.000 persones i, a part d'informar al personal, van actuar Xesco Boix, Marina Rosell, Ovidi Montllor, Quintí Cabrera, Pere Tàpies i Celdoni Fonoll.

La Generalitat de llavors, no ho veia clar i es va fer de pregar. Vindrien altres manifestacions com la del Parc de la Ciutadella l'any 81.

El 14 de juliol s'aprovà la famosa llei 14/1983 que regulava el procès d'integració. El 1988 ja eren 71 escoles integrades i 6 que desistien.

Van ser moltes reunions que fèiem els mestres a l'hora de dinar en un bar menjant l'entrepà perquè a les 15 h. havies d'estar donant classe de nou.

Tot plegat, vist de lluny, la Generalitat va aconseguir un gran guany amb la incorporació. Va ser a partir de llavors que a Catalunya va haver una veritable escola pública catalana.

Tots els mestres vam haver de passar per unes oposicions que, de restringides, tenien ben poca cosa. Sovint et trobaves –jo entre ells– amb uns tribunals amb menys experiència que els “examinats”. I la relació amb els mestres de “l'escola nacional” no sempre va ser fluïda, però ens vam acabar entenent, perquè allà també hi havien bons professionals.

Ara, com us deia, la història es repeteix. Però en unes altres circumstàncies. És un nou projecte per a uns nous temps. Caldrà tenir en compte que, en aquests anys, el món de l'educació s'ha transformat profundament. L'escola pública d'avui no és la dels començaments dels 80. El repte és engrescador.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades