Bretolades polítiques (o problemes semàntics)

Hi ha dues menes de bretolades. Les que fan els descervellats i les polítiques.

Les primeres són aquelles de guixar rètols i parets, de trencar mobiliari urbà o qualsevol destrossa que els vingui a gust. Les fan “perquè sí”, per passar-s'ho bé, per anar contra el sistema establert. Ells no entenen ni volen saber de política; són, s'anomenen “anarcos”. Primer problema semàntic. Segurament no s'han llegit mai cap llibre sobre el pensament anarquista i no saben un borrall del que representa ser-ho.

Els segons, els que fan bretolades de signe polític, ja són una altra cosa.

Per exemple, els que van trencar la placa de la plaça de “l'1 d'Octubre” a Sant Cugat la matinada del dimarts, ho van fer per ideologia política. O això suposo, si és que la tenen. Serien monàrquics ressentits? Unionistes? Espanyolistes? Ciudadanos? (Ho dic en castellà perquè sembla que darrerament s'entesten en parlar “en castellano”).

Sobta veure la violència que empren en les manifestacions aquesta gent. Se suposa que els unionistes volen la unió i que la unió és un acte de convivència pacífica, no pas de força. Una unió amb força se l'anomena invasió o ocupació. Segon problema semàntic: els que s'autoanomenen unionistes, no actuen com a tal.

Ni els Ciudadanos actuen cívicament. Aquest és el tercer problema semàntic. Perquè treure llaços no és el mateix que posar-los. Treure llaços dels altres, perquè no els agrada el que signifiquen. No podrien posar els seus? Anomenen el mot “separatista” en un to pejoratiu i no se n'adonen que són més perillosos els separadors que els separatistes.

Ben al contrari del que inicialment se'ls havia proposat. Se'ls va dir : “Mireu, prou de calumnies i espoli. Nosaltres aquí i vosaltres allà i tots tan amics.” No van voler, però. I van respondre: “Vosaltres aquí dins per pebrots!” Com un qualsevol Millán-Astray.

I, és que, les dictadures, duren més temps del que oficialment duren. Sempre queda una llavor sota terra que va fent la seva.

Quan Franco va dir “todo queda atado y bien atado”, devia estar pensant en Aznar, un dels polítics més nefastos de la recent història d'Espanya. I en els seus successors, Casado, Rivera, etc. Franquistes de nou encuny, encara que siguin de partits diferents.

Per cert, heu llegit “La Aznaridad” de Vázquez Montalban?

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades