Aficionats al futbol del món, uniu-vos!

En el Campionat de la Copa d'Espanya, que actualment s'anomena Copa del Rei, gràcies a la nostra magnànima monarquia, possibilita que clubs modestos puguin enfrontar-se als poderosos.

Aquest és el cas de l'Unionistas de Salamanca, un equip de Segona B, que fa poc jugava a Regional, i que es va enfrontar en el seu camp, una modesta pista d'atletisme, al poderós Reial Madrid.

Van rebre pressions perquè juguessin al Helmántico, de més aforament i antic estadi de la Unión Deportiva Salamnca, però s'hi van negar. Miguel Ángel Sandoval, president de l'Unionistes va dir: “Preferim perdre diners que jugar en aquest camp. Tenim unes idees i no ens vendrem”. Van acabar perdent per 1 a 3, però van conservar la dignitat.

Al 2013, després d'uns anys de mala gestió econòmica, la Unión Deportiva Salamanca, un històric del futbol espanyol, va fer fallida i es va morir. Al funeral, un grapat de socis, desencisats i farts d'aquest futbol-negoci sense ànima, van decidir gestionar un nou club de manera assembleària. Però com els designis dels diners són inescrutables i poderosos, dos empresaris mexicans, Manuel Lobato i Ulises Zurita, van comprar els símbols i el camp de la vella Unión Deportiva Salamanca. D'aquesta manera la ciutat va tenir dos equips de futbol, que es disputen ara l'autenticitat de l'antic club: els assemblearis ―Unionistes― i els adinerats ―el Salmantino― i que es fan la guitza.

La idea que els socis siguin els amos del club i ho decideixin tot en assemblea no és nova. A Anglaterra hi ha cada cop més clubs d'aquesta mena. Un d'ells, l'AFC Wimbledon. L'empresari i amo de l'antic club se'l va emportar de Londres a Milton Keynes, com si fos una empresa qualsevol. Els aficionats, empipats, van fundar i col·lectivitzar el nou club.

 

Com comentava en un article anterior, el futbol professional ha passat de ser un esport a ser un espectacle i d'espectacle a negoci. Amb un jugadors-mercenaris que venen a fer pela i, de passada, enganyar a Hisenda, si poden. I uns empresaris que compren clubs perquè els donen beneficis. I uns aficionats que paguen la quota religiosament i s'il·lusionen amb els èxits del “seu” club. Senten els colors com si fos part del seu ésser. Algú està jugant amb els sentiments.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades