Pep Martínez: “Els utòpics són els qui pensen que el capitalisme pot seguir-se desenvolupant a costa dels recursos naturals i dels drets humans”

Fotos: Aina Serra

El posat tranquil del Pep Martínez em fa confiança, i des d’aquí les seves idees calen fons. Hem coincidit en assemblees i reunions de vàries entitats locals, vincles familiars, espais compartits… en Pep practica la manera de fer llibertària des de les seves relacions personals, des del seu lloc de treball i activisme, des de la revolució dels petits gestos quotidians.

Ara treballa amb altres companys en publicar una edició commemorativa de Bicicleta, la revista llibertària d’àmbit estatal de gran tirada en la qual va participar i que va ser l’exponent d’un moment àlgid del moviment llibertari que ens travessa a dia d’avui, i que va marcar per sempre la vida d’en Pep.

Bicicleta era propaganda llibertària però què hi havia al darrere?

– Hi havia convicció, ideologia, una visió del món diferent, una manera de fer les coses que creiem que podia transformar la societat.

Com t’hi uneixes?

– Vaig sentir que compartia pensament amb vàries persones llibertàries del meu entorn, així que a poc a poc m’hi vaig anar integrant fins que el 71 vaig entrar a formar part d’un grup anarquista de Barcelona.

Il·legal?

– Sí. Un grup clandestí com tots els que lluitàvem d’una manera o altra contra la dictadura. Érem un grup amb molt debat i formació teòrica, que entenia la lluita per la transformació social des de l’anarcosindicalisme. Ens dedicàvem a preparar-nos i a anar sumant persones amb l’objectiu de reconstruir la CNT quan es donessin les mínimes possibilitats per fer-ho.

L’objectiu era el sindicat o un nou model social?

– Reconstruir la CNT era construir la casa de les diferents sensibilitats llibertàries. Enteníem que la transformació social seria possible si els treballadors organitzats per centres de treball i rams de producció podien influenciar sobre el funcionament social. És a dir, des del centre de treball generar dinàmiques lliures i obertes, on les persones treballadores tinguessin capacitat de decisió entre iguals que s’acabarien transferint a l’organització de la societat.

Era practicable?

– La principal experiència anterior era tota la pràctica sindical durant els 40 primers anys del segle XX i les experiències concretes de les col·lectivitzacions de la indústria i el camp que havia liderat la CNT durant la Guerra Civil. Possiblement eren referències un pèl utòpiques perquè no s’havien dut a terme durant gaire temps i perquè la societat sobre la qual nosaltres volíem incidir era molt diferent després de 40 anys de dictadura. Però crèiem que si aconseguíem tenir l’espai seríem capaços de donar resposta perquè la pràctica llibertària oferia solucions als problemes de la gent, crèiem que era una proposta política real.

Com manteníeu una xarxa il·legal durant el franquisme?

– Érem un munt de grups petits, molt clandestins. Manteníem una coordinació fràgil i perillosa. Agents de la Brigada Político-Social aconseguien infiltrar-se en algunes organitzacions i les feien caure. Les tortures i la presó van ser el pa que s’hi donava a tants i tants companys. De fet, una de les grans decepcions ha estat saber que algun “bon company” era confident de la policia.

Mai et va tocar?

– No, l’única vegada que van interceptar el nostre grup, al 73, jo estava a la mili. Van detenir varis companys i jo me’n vaig lliurar. Sempre he dubtat de si estava preparat per una detenció a Via Laietana… en aquest sentit, penso que teníem poca consciència de les conseqüències del que fèiem, les responsabilitats que assumíem per ser-ne part.

I quan la CNT va tenir un espai?

– Quan va morir Franco vam viure un boom del moviment, de tots els moviments de fet, també socialistes o comunistes, hi havia molta vitalitat i esperança per sortir del túnel. Els grups llibertaris ens vam activar fent reunions obertes per veure’ns les cares després d’anys de clandestinitat, organitzant-nos per rams de producció i federacions locals, amb representants en comitès regionals, càrrecs revocables… i de cop érem 300 a una assemblea de barri i 300.000 a un míting a Montjuïc. Una bestiesa.

Però no va acabar de quallar?

– Hi va haver dos elements desmobilitzadors. D’una banda, l’atemptat de la sala Scala, que es va vincular a la CNT, però que estava totalment orquestrat des de confidents de la policia. De l’altra, visions internes oposades entre els qui venien de l’exili, que es consideraven els posseïdors de les essències ideològiques i volien fer reviure la CNT replicant maneres de fer de 40 anys enrere, i els qui havíem desenvolupat la lluita dins del territori i crèiem que calia actualitzar el projecte a la realitat social postfranquista.

Amb exemples concrets?

– Es van obrir molts fronts de debat intern. El més concret va ser, sens dubte, quina estratègia s’havia de seguir davant la llei aprovada en el Parlament sobre els Comitès i les Eleccions Sindicals.

Un clàssic. Participar del sistema per canviar-lo des de dins, o no fer-ho...

– Els més ortodoxes deien que no es podia participar en les eleccions sindicals ni formar part dels comitès d’empresa perquè aquest funcionament és contrari al de la CNT que treballa sense comitès fixos i amb l’assemblea com a màxim òrgan de decisió. Per contra, molta de la gent que tenia presència als centres de treball i que estaven d’acord amb aquests principis deien que consideraven que, tot i estar d’acord, havien de buscar una estratègia de lluita que no els deixés al marge de l’acció sindical. Creien que en molts casos havien de presentar-se a les eleccions sindicals, tenir presència als llocs de treball i, des d’aquesta presència, promoure dinàmiques assembleàries. Es veia, i es veu, com una estratègia, no com una finalitat.

I com ho vau desencallar?

– Això va generar moltes friccions internes i forts enfrontaments que es van fer palesos durant el V Congrés de la CNT, del desembre de 1979, en el qual no es van trobar punts d’estratègia comuna i que va provocar una escissió del que va ser la CNT “renovada”, primer, i la CGT posteriorment.

Què en queda de tot allò?

– Queden dues concepcions i estratègies sindicals llibertàries diferents que poc a poc van acostant postures. Però, sobretot, queden Ateneus llibertaris, treball de barri, iniciatives d’economia social, petites editorials... gent que veu lluny la transformació social completa però que intenta viure de la manera més coherent possible ara i aquí. En definitiva, queda un altra visió del món, crítica amb els valors dominants imposats pel capitalisme.

I una certa transversalitat de les idees llibertàries.

– Sí, les pràctiques llibertàries són més presents que mai en molts aspectes: l’assemblearisme, l’autogestió, l’acció directa… de fet són valors i maneres de fer que van a l’alça, que cada vegada et trobes en més col·lectius, usin o no l’etiqueta llibertària. Si fins i tot les han pres les administracions públiques amb els processos participatius, per exemple, tot i que en molts casos una mica faltats de convicció.

I en l'àmbit personal?

– És fantàstic haver viscut uns anys pensant que podíem canviar el món.

Quina dutxa d’aigua freda, després, no?

– Sí, hi té molt a veure aquesta falsa transició. Per molt que canviï el règim, si no canvien ni les persones, ni les estructures, ni les dinàmiques… és evident que tot seguirà essent, essencialment, igual. Era el miratge de la democràcia, això a Bicicleta s’analitza molt bé perquè mentre alguns partits d’esquerres van decidir participar del pastís de la democràcia parlamentària, els llibertaris i altres partits més radicals ens hi vam quedar fora, no en vam ser gens còmplices.

És contradictori acabar treballant a l’Ajuntament?

– Sí. Igual que treballar en un banc o en una multinacional. De tota manera hi ha un moment en que administrar allò públic, de tots, em sembla una oportunitat. Es tracta de trobar un espai dins la institució on reivindicar una manera de fer i treballar.

Malgrat el govern?

– Sí. A Sant Cugat s’hi viu bé. CiU ha governat durant trenta anys i ha aconseguit un model de ciutat d’èxit en la que molta gent li agrada viure-hi.

Però no hi pot viure tothom.

– La contrapartida és que hem construït un municipi excloent. És car l’habitatge, el nivell de vida, els impostos... és un model que expulsa a la gent que no te un alt nivell adquisitiu, encara que siguin els fills i les filles de la ciutat, que se l’estimen. I les mesures engegades per compensar aquest problema són insuficients. De fet, en model reduït és una mostra del desequilibri global. Hi ha qui diu que els llibertaris som uns utòpics, jo els diria que els utòpics són ells, per pensar que el sistema capitalista pot seguir desenvolupant-se a costa dels recursos naturals i els drets humans. A costa de tanta injustícia i tant dolor.

Bicicleta recull tot això?

– Sí, el número u va sortir el novembre del 77, poc després del Míting de la CNT i de les Jornades llibertàries, hi havia molt moviment al carrer i altíssimes expectatives.

A l’inici n’imprimíem 30.000 exemplars mensuals, que es venien als quioscos de tota Espanya a 60 pessetes, a més de les subscripcions i la distribució directa a través de col·lectius llibertaris. Vam mantenir-la cinc anys, al final ja amb menys exemplars. Les vendes van anar baixant en la mesura que el moviment es va anar desinflant i el 82 la vam deixar de publicar.

A base de segell i correus, no?

– Sí, sí. Vam muntar una xarxa de col·lectius de redacció. A Madrid, València i Barcelona hi havia els més grans, però hi havia col·lectius i col·laboradors arreu de l’Estat. Era un espai de pensament, de denuncia, de construcció d’alternatives, una eina de comunicació i intercanvi del món llibertari. Tenia una mirada internacional, parlàvem d’organització, de nacionalisme, de feminisme, revisàvem la transició, el paper de la policia, de l'exèrcit, recollíem firmes anònimes així com reconegudes… També hi va tenir molta presència la COPEL, la Coordinadora de Presos Espanyols en Lluita, era la seva manera de tenir veu al carrer i enviàvem la revista gratuïtament als presos que ens la demanàvem.

Tenia incidència?

– Era un referent dins el moviment llibertari perquè no era la revista d’un sindicat ni d’una corrent concreta. Era una revista per intercanviar i connectar tot el moviment. De fet, ens la van segrestar vàries vegades i penso que si ara diguéssim les mateixes coses i de la mateixa manera, també ens la segrestarien.

Notícies relacionades